De nou a l'Avencó

Després d’anys de no anar-hi, he tornat al treball de camp existencial. Amb el meu fill gran, en Martí, hem pujat fins a can Serra de l’Arca. L’abandonament, patent anys enrere, ha estat abandonat. Una màquina ha entrat dins del pati de la casa i se n’ha endut una mica de runa. Els camps dels voltants han estat netejats a cops de màquina.
Però el paisatge ha canviat totalment. Ja no és aquell terreny humà abandonat, que feia olor d’humanitat antiga. Ara és un camp arrenglerat a màquina, que put a gasoil. La màquina ha tirat pel dret i ha destrossat els marges de pedra.
A resultes de tot això, ha aparegut una bassa o pica al costat de l’era que abans ni s’insinuava de tapada com estava per les bardisses.
Hi hem trobat un excursionista, un solitari excursionista que prenia notes en el seu quadern i m’ha demanat si coneixia l’amo de la casa. No el conec. Era al capvespre, en el moment que els darrers raigs de sol incidien de manera esbiaixada en la cara de ponent del Montseny. Tot ha adquirit un color rosat ataronjat. Les masies de la Calma ressaltaven en aquest fons rogenc.
Després de donar una volta pel mig de les runes, hem tornat lentament, mentre la foscor envaïa la muntanya. Sabia el camí de sobres com per no preocupar-me la foscúria. És més, havíem sortit tard amb la velada intenció de trobar-nos amb la nit. Per al Martí em semblava que seria una bona experiència. I a mi em proporcionaria una serenor de cor que no és fàcil de trobar enlloc més.
Hem arribat al cotxe i a la civilització just en el moment en què ja era ben fosc. De baixada, per anar més segurs, hem agafat la pista, i en Martí cantava una cançó. Era la de “Napoleó tenia cent soldats...”, però li ha canviat la lletra i els soldats eren d’un altre planeta i hi havia un cotxe de bombers i tot, tot tenia una referència real en el terreny que trepitjàvem: una taca negre era el fosc que els bombers havien apagat, més enllà s’havien aturat els soldats extraterrestres...
La retrobada amb la muntanya ha estat una retrobada amb nosaltres mateixos. A casa, no haguéssim aconseguit un nivell de comunicació semblant; no sé si algun dia ho hauria aconseguit, però segur que no hauria estat avui que m’hauria adonat de la imaginació del meu fill.
A la casa han tancat una habitació amb dues portes de ferro. Suposo que algú la deu voler rehabilitar i hi ha deixat alguna eina. De moment, la finestrada encara s’aguanta. Qui sap fins quan...

1 de novembre de 2005