La petjada del diable del Capsacosta

Segons la llegenda, una noia de prop de Girona havia de casar-se amb un jove que vivia a l’altre costat del Ter, però el dia de la boda el riu anava gras i no podia arribar-hi. En aquestes que se li presentà el dimoni oferint-li fer un pont abans que el gall cantés a mitjanit, això sí, a canvi de l’ànima.
Acceptat el tracte, els dimonis comencen a treballar i la jove no veu altre remei que pregar a la Verge. Quan només faltava una pedra, el dimoni que la duia relliscà i li caigué al Ter, però, refet, donà tal cop de peu al Capsacosta que alguns trossos de la pedra que forma la penya varen sortir disparats i varen anar a parar a Camprodon com si fos una pedregada. Des d’aquell dia, la petjada del diable quedà impresa a la muntanya. Però, en passar per Santa Pau, el mal esperit sentí que el gall cantava la mitjanit. Llavors va deixar la pedra que quedà plantada al terra. Hi ha qui diu que aquests contratemps foren induïts per la Verge (Berga, 1994).
La ciència ens diu que la pedra que caigué a Santa Pau és el menhir de la Pedra del Diable i que la petjada, com hem dit desapareguda, “formava una corba de ferradura d’uns vuit palms de diàmetre, en pedra foguera blanca i greixosa (sílex), que es destacava sobre una penya esquistosa” (Berga, 1994). És una llàstima que desaparegués, perquè el seu diàmetre -vuit pams- en faria la més grans del país.