El Bosc de Tosca (la Garrotxa)

“Quan Barcelona era un prat, el bosc de Tosca era ciutat”. Segons la llegenda, antigament en el lloc conegut com a Bosc de Tosca hi havia una ciutat que, ningú no ens ha sabut dir perquè, va desaparèixer. La gent no en sap explicar les causes. Com a molt arriben a insinuar el possible pas d’un volcà. De fet, la gent amb qui hem tingut ocasió de parlar es refereixen als volcans com si fossin éssers vius, quasi humans, capaços de passar per un cert indret i deixar-ho tot sense vida i d’un color fosc.
Malgrat les remodelacions dels darrers anys (les concentracions parcel•làries), encara avui dia queden racons on es pot veure el que era l’autèntic Bosc de Tosca o de Malatosca. El que més sobta són les piles i piles de pedres apilotades formant murs i carrerades. En alguns llocs, sembla com si realment ens passegéssim enmig d’una ciutat abandonada. A més, el color fosc de les pedres d’origen volcànic ajuda a crear aquesta sensació.
Des d’un punt de vista geogràfic, hem de dir que es tracta d’una determinada forma d’utilització i de creació de sòl per a usos agrícoles. En primer lloc, el Bosc de Tosca és el resultat d’una colada volcànica que va sortir del cràter del volcà dit Crostat. Es tracta d’una massa incandescent que va avançar en forma de riu de lava, però que en refredar-se va anar deixant petits espais plens de gasos al seu interior. Quan aquests gasos tingueren prou força, l’escorça, que ja s’havia refredat, va acabar explotant per efecte de la seva pressió. Això explica que s’hagin format acumulacions molt importants de pedres en llocs molt concrets i que, en canvi, aquestes manquin en altres. A aquestes acumulacions de pedres se’ls anomena tossols.
Però aquí no s’acaba la història. La utilització agrícola del lloc va ajudar a acabar de completar la via en la constitució de la morfologia del lloc. Per fer una mica de sòl laborable, els pagesos i les pageses de la zona varen haver de separar les pedres de la sorra i les pedres que els feien nosa les varen anar acumulant precisament en aquells indrets on l'explosió dels gasos havia creat ja una acumulació de pedres anterior. Amb el temps, l’amuntegament de pedres va ser tal que en alguns llocs s’han arribat a fer murs de més d’un metre i mig d’alt. Es això el que li dóna l’aparença d’una ciutat amb carrers, però els carrers, en realitat, eren camps de conreu, artigues que només s’explotaren en els anys més difícils i sobretot quan la pressió demogràfica era prou gran com per exigir haver de treballar qualsevol indret. Com que la terra que forma aquest sòl no és de molt bona qualitat, aquest terreny es va abandonar a partir del moment que la pressió sobre els recursos naturals va ser més baixa, quan ja no calia explotar tant espai agrícola.
Passades algunes generacions, els nous olotins que es trobaren amb aquelles formes que no entenien es demanaren l’origen del lloc i, sense saber-ne la veritat, s’imaginaren que es tractava d’una ciutat abandonada. La forma els ho suggeria, però la seva cultura era plena de ciutats abandonades o castigades per les males accions dels seus habitants, com ja hem vist i continuarem veient. Aquests dos fets varen facilitat la creació d’aquesta llegenda. Sabem que un manuscrit del segle XVIII parla del Bosc de Mala Tosquera i diu que està “muy cubierto de arboles, y todo de montones de piedra movedizas, de forma que sino es gente de pie no puede pasar por los caminos”. Malauradament, aquest document no ens permet entendre si encara no s’havia artigat l’indret o si bé ja havia estat abandonat i la gent del lloc n’havia perdut la memòria. Això faria probable imaginar que la llegenda és molt recent i que per això ningú no sap donar una explicació a la causa de la desaparició de la ciutat: la cultura popular hauria canviat força i ja no es portaven aquestes explicacions o bé encara no ha tingut temps -segurament tampoc interès- a buscar una explicació “raonable” adaptada a la nova cultura popular.