22 d'abril de 2001

Avui he anat a Llers (Alt Empordà) a fer una cursa d’orientació i hem corregut per un terreny que era ple de murs de pedra de fins a dos metres d’ample. Aquí he vist més clar que a l’Avencó que l’acció humana ha donat forma a l’espai.
Es tracta d’una superfície calcària pràcticament plana que fins no fa massa anys va ser utilitzada com a camps de conreu. (De fet, l’any 1849 Madoz deia que el terme de Llers estava “casi todo cultivado”.) Els murs han estat el resultat de l’acumulació de pedres i més pedres per tal de construir un sòl mínimament laborable. Com que el terreny és molt pla, es veu clarament com aquest treball ha canviat la fesomia del lloc, que de ser pla ha passat a tenir unes línies rectes, que a voltes dibuixen figures geomètriques, que s’eleven sobre el nivell del terra. D’altra banda, la seva disposició ofereix unes determinades perspectives, tapa la visió d’algunes coses que d’altra manera es veurien, obliga a circular per un llocs i en uns sentits determinats...
No es tracta només que la construcció de camps de conreu i d’oliverars hagi canviat la cobertura vegetal, sinó que per fer això ha calgut donar una nova forma al terreny. El procés de construcció de sòl laborable, tant a l’Avencó com a Llers, ha fet necessari canviar el marc físic: aquest substrat agrícolament productiu no és el resultat d’aprofitar alguna cosa que ja existeix, sinó que cal un procés per construir-lo. D’aquesta manera, sense deixar de ser un fet natural, es converteix en quelcom profundament humà. Fruit dels treballs i dels dies, aquests murs avui abandonats són la plasmació de les qualitats humanes sobre el terreny, la manifestació del cos medial dels nostres avantpassats sobre l’espai. De fet, formen part del nostre patrimoni cultural; deixar que es converteixin -de nou?- en patrimoni natural seria una traïció al procés d’hominització de la natura.