23 d’abril de 2001

Avui he anat des de can Serra de l’Arca fins al coll del pla de la Creu, passant pel Saní. Després d’haver-ho provat en dues ocasions anteriors, avui he pogut trobar aquest camí que el mapa de López Cortijo indica clarament. Al costat de les runes del Saní hi ha una font que encara es podria aprofitar. Els senglars hi van a abeurar-s’hi. La font està col•locada en el contacte entre la calcària (a sobre) i els materials triàsics (pedra d’esmolar, pedra sorrenca). Com que els materials triàsics són més impermeables, obliguen les aigües subterrànies a sortir a la superfície.
Sembla clar que l’emplaçament de la casa es troba en aquest indret per poder estar al costat de l’aigua, perquè en aquesta costa l’aigua havia de ser un gran problema. La casa té el mateix tipus d’arrebossat que he vist a can Serra de l’Arca. També va viure una gran ampliació.
Can Serra de l’Arca i el Saní estan pràcticament a la mateixa altura (650-700 m), uns dos-cents metres per sobre del curs del riu. Em fa la impressió que el seu emplaçament és aquest per aprofitar la ressorgència de les aigües subterrànies aprofitant el contacte que deia abans entre pedra sorrenca i calcària. Això, a part de donar lloc a aigües per al consum humà i animal, hauria donat lloc a una determinada humitat que permetria unes certes collites que en altres llocs serien menys fàcils. Per això es podria entendre que els camps s’estenguin de manera arrenglerada, gairebé horitzontalment. Eren camps petits, allargassats, que seguien les corbes de nivell. Aquesta disposició va determinar, fins a cert punt, el pas de les persones, i el camí es va consolidat entre les dues masies i el pla de la Creu. De manera que l’existència d’una estructura geològica concreta possibilita l’emplaçament d’uns determinats habitatges i en fa més difícils uns altres, i fins i tot possibilita o fa necessaris un passos concrets per a les persones i els animals.
Abans d’arribar a la casa he vist un magnífic exemple de canal de desaigua que passa per sota del camí, fent un petit pont de pedra. Per primera vegada he pogut seguir més enllà del Saní. Fa temps havia pujat des de la riera del Pujol, just on hi ha el pantà (una mica més amunt de Picamena). Arribant al pla de la Creu hi ha un magnífic camí empedrat que ajuda a imaginar-se com era tot el recorregut que ara és difícil de fer. Algú havia posat unes petites fites al darrer tros i segurament que aquestes baixaven en direcció a la riera. Ho miraré un altre dia.
La part superior de la Serra de l’Arca, que sembla més plana, està plena de topònims que recorden usos agrícoles: el sot de l’Ordi, el sot del Quintà nou, la Vinya Vella, el Quintà Nou, el camp del Prat, l’Hort, la Coma, etc.
He visitat les runes de la Costa de Can Brull, una masia abandonada al collet de la Costa. Aquí, una petita habitació secundària de la casa s’ha construït aprofitant una petita balma calcària. He baixat per la pista que passa per sota del cingle dels Moros fins a can Serra i allà m’he adonat del gruix de terra que hi ha en la part superior de la muntanya, terra d’origen triàsic que queda just a sota dels materials calcaris. Aquesta terra amb prou feines conté alguns blocs calcaris que s’han desprès de la part superior de la cinglera. No he pogut esbrinar si no es va utilitzar agrícolament perquè era massa pendent. De fet, la seva utilització a molt petita escala explicaria el fet que en alguns indrets es trobin murs fets just damunt del substrat de pedra sorrenca, com si volguessin continuar la roca. En tot cas, aquests murs, que realment existeixen i que semblen no tenir continuïtat, si no eren per tancar directament un camp situat a sobre, haurien servit per evitar els moviments de les terres i evitar l’erosió de les aigües torrencials. Hauré de tornar a mirar-m’ho un altre dia. Pel camí també he trobat una roca que semblava haver estat falcada en la seva part de sota per un petit mur, cosa que semblaria indicar que es volia evitar que la gravetat se l’endugués avall. Però no n’estic segur.
En aquesta part de la muntanya es podria parlar d’una certa dinàmica entre l’aigua i la terra per permetre l’explotació agrícola. Ambdues eren necessàries, però calia controlar-les totes dues i no deixar que un excés d’una acabés amb els beneficis de l’altra. No es podia permetre que les aigües superficials s’enduguessin la terra que es podia treballar cap al fons de l’Avencó i per això calia retenir-la. D’altra banda, en indrets massa secs, els rendiments serien massa baixos. D’aquí que es busqués el contacte entre el calcari i la pedra sorrenca, per on les aigües podien sortir a la superfície i ser utilitzades. (De fet can Bauma es troba més o menys en el mateix lloc.) Sembla clar que les pinedes i els alzinars que queden per sota d’aquestes masies són massa seques i els materials paleozoics on es troben són massa eixuts i pedregosos per donar bons resultats agrícoles. Allà, només hi sortia a compte l’explotació del bosc. En canvi, la presència molt abundant d’oms a les rodalies de can Serra de l’Arca i del Saní ens indiquen la presència d’aigua a la zona. A la zona mediterrània, l’om només pot viure en els llocs humits no massa freds. Com diu Folch i Guillem (1986; 154) “les omedes ens introdueixen ja de ple en el món de les comunitats forestals en galeria que fan una sanefa tot al llarg dels cursos d’aigua, els anomenats boscos de ribera”. Se situen al llarg dels rius i corrents d’aigua, però no pas en contacte immediat i fan de pont entre les vegetacions dominants al país i les comunitats lligades als cursos hídrics. En el nostre cas, també se situen en un contacte, però en aquest cas no un contacte entre espècies vegetals, sinó un contacte geològic entre dos nivells diferents.
El contacte entre calcària i pedra sorrenca facilita, doncs, la ressorgència de les aigües que s’han infiltrat al subsòl. Però, d’altra banda, el bussament general dels materials condueix aquestes aigües cap a ponent i així trobem fonts per sota dels 800 metres de desnivell. Fonts com ara la font de la Gallina, la de Berlana, la del Jonquerot, les Fontetes, la Fontica. Segurament que l’existència de més aigua en aquesta part de la serra de l’Arca va permetre la instal•lació de masies com ara can Brull, la Berlana, Vilargent, el Bruguer, el Boix, la Sala, el Maiolet, etc. Moltes d’elles encara avui dia estan habitades. Sempre he pensat que un dels motius de l’abandonament d’una casa pot ser la manca d’aigua per a l’ús dels seus estadants. En aquest cas, sembla que podria deure’s a aquest fet. Masies situades dalt de tot de la serra, en terrenys calcaris, com la Costa de Can Brull o la Casanova de Can Serra, amb poques possibilitats de trobar aigua, haurien estat abandonades més ràpidament. Els casos que hem vist del vessant de llevant (el Saní, can Serra de l’Arca) podrien resistir millor la manca produïda pel bussament dels estrats: la font del Saní, encara que sigui poc, encara avui dia raja; el pou situat a l’era de can Serra era una altra possibilitat. A la part occidental de la serra de l’Arca, l’aigua subterrània hi és més abundant i allà on aquesta surt a l’exterior, l’emplaçament d’una masia hi era possible. D’aquí que moltes fonts duguin el mateix nom que el de la casa que tenen més a prop: la font de Cruïlles, la font de Casanoves, la font de la Berlana, etc. I a l’altre costat de la riera d’Avencó, la font de la Figuera, la font del Corral (d’en Perera), la font del Clot, etc. Evidentment es tracta d’un fet bastant conegut en la nostra toponímia que consisteix en donar el mateix nom a coses que estan properes o que tenen alguna relació entre elles. Però en aquest cas, aquest vincle entre el nom de la font i el de la casa ens recorda la important relació que existia entre la sorgència d’aigua i l’establiment humà. En aquest sentit, no només una, sinó totes les fonts haurien de dur el nom de font Amiga. (La font Amiga es troba al costat del camí que va d’Aiguafreda de Dalt a les Envistes de l’Afrau, just en un torrent que va a raure a la riera de Martinet, una mica més amunt de la casa de l’Afrau.)
Ara bé, en aquests indrets més humits com el del Saní el terreny és molt pendent i el problema eren les grans tempestes estiuenques. Per evitar la pèrdua del sòl laborable va caldre encaminar aquestes aigües salvatges fent murs de pedra que les continguessin i petits ponts que permetessin als camins de travessar-les. Des d’aquest punt de vista, les restes que avui dia observem (restes arqueològiques en podríem dir) no són altra cosa que l’expressió del cos medial dels nostres avantpassats. El fruit del seu treball ha donat forma a la muntanya directament o bé impedint que aquesta seguís unes tendències que ens semblarien naturals (l’erosió, per exemple). La construcció de pous, l’acanalament de les aigües de pluja, la dessecació de zones humides o la producció de gel són un triomf de la humanitat sobre la natura a través de l’esforç del seu cos físic, però també de la seva capacitat simbòlica per interpretar el funcionament dels cicles naturals i, d’aquesta manera, arribar a entendre on és possible i més fàcil anar a trobar l’aigua o com gestionar-la perquè faci el mínim mal possible. O com conservar-la en estat sòlid el màxim temps possible.