Qualques etimologies populars

Els Cingles d’Aiats, sobre Cantonigròs, són per la veu popular els cingles dallats per acció d’un ieisme no massa ben vist per l’Institut d’Estudis Catalans, és a dir, tallats a dalla. Segons la versió popular, uns dalladors molt ferms varen anar a dallar els cingles i d’aquí el nom (Grup, 1983).
El nom de Rupit prové de dues dones que anaven pel món demanant caritat que es deien les Rupites i quan van morir li varen posar el seu nom al poble. També es diu que els noms de Pruit i Rupit deriven de què la gent de Pruit va fer-se seves cinc cases del barri més alt de Rupit per tal de fer-ne un poble a part i, com que no sabien com dir-li, també li varen prendre bona part del nom (Grup, 1983).
Una llegenda diu que al Collsacabra dues persones fundaren dues masies: un era corpulent i fou en Tonigròs i l’altre era més aviat escanyolit i arrupit. Avui dia, però, pensem que el nom del poble deriva del llatí rupeti, rupestre o rocallós.
Segons la llegenda, la dona de Pujol Ras no s’entenia amb el marit i només feia que desitjar-li una mala fi. Fins a tal punt arribava la seva dèria que, quan anava a l’església de Sant Joan de Fàbregues, no sabia demanar altra cosa a Sant Joan. Un dia l’escolà o el sagristà, tan hi fa, la va sentir i, des de darrera de l’altar, li va dir: “botifarres i ous fregits fan perdre la vista als marits”. Des d’aquell dia, ella vinga a afartar el marit.
Però el marit sabia de què anava la història i cada dia fingia perdre una mica més la vista. Total, que finalment li demana a la dona que l’acompanyi al cingle i l’empenyi rostos avall per tal d’acabar amb la seva amarga existència. Li demana que es posi un mocador als ulls i, d’aquesta manera, quan ella agafa embranzida per empènyer-lo, ell s’aparta i tras... la Pujol Rasa, daltabaix. D’aquí el nom de Salt de la Pujolrassa (Grup, 1983). Com es veu, la cultura popular no en tenia prou que el nom derivés de la casa o cases que li són més properes - Puig Ras i Pujol Ras- i es va inventar aquesta llegenda.
El nom de Sant Martí de Querós, segons la llegenda, deriva del fet que un dia uns caçadors hi varen veure un ós asquerós i d’aquí Querós. Segurament el topònim deriva de la contracció del mot quer (roca, gran roca o penyal) amb alguna altra paraula, que segur que no tindria res a veure amb cap animal plantígrad.
Segons la mateixa versió, aquest ós va anar a morir a un lloc que des de llavors duu el nom d’Ossormort (sembla ser, però, que deriva de l’àrab al-auzur i del llatí mortu amb el significat de fortificacions derruïdes). I com que per anar d’un lloc a l’altre havia de passar per Susqueda, doncs el topònim és clar: ai, que l’ós sus queda!