17 d’abril de 2001 - Serra de l'Arca

He pujat des de la Bisbal, pel camí de can Serra de l’Arca. On s’ha de deixar la pista m’he desviat i l’he seguida. No tarda a baixar i creua un rierol. Aquí hi ha un munt de corriols de senglar que arriben per beure una mica d’aigua que queda en un petit clot. Passat un tap de bardisses, la pista continua, però al cap de poc l’he deixada perquè he trobat les restes d’un antic camí d’uns dos metres d’ample. Està escortat per murs de pedra. Es veu que era un camí important que semblaria voler pujar a l’ermita de Sant Miquel de Canyelles. Però el camí es perd.
Quan l’he perdut, m’he trobat enmig d’un pendent força net, enmig d’un alzinar de sureres. Fa anys que no hi va ningú, però les alzines sembla que encara no necessiten ser pelades. He anat pujant i he travessat un escarpat rocallós. M’he adonat que estava fet de petites pedres conglomerades, de la mateixa manera que el rebossat de can Serra de l’Arca. De nou el medi es torna a transformar en una part humanitzada de la casa.
Més amunt he pogut veure un mur que continuava el penya-segat. Estava fet del mateix material i se suposa que era l’extrem d’una feixa. La gràcia del cas és que estava fet directament sobre la roca. D’aquesta manera evitava la pèrdua del sòl laborable i es feia una superfície mínimament plana. Una mica més enllà, un corrent d’aigua, un petit torrent normalment sec, ha estat acanalat amb algunes pedres per dirigir el pas de les aigües i evitar que s’enduguin la terra del costat. Amb una cosa i l’altra la muntanya adquiria una forma humana (humanitzada); no era la natura, sinó una natura passada per les mans humanes. En aquest punt cal parlar de la capacitat tècnica per actuar sobre el medi i dels seus límits en les societats dites tradicionals. De totes maneres, aquestes actuacions sobre el medi físic, el que en un altre lloc n’he dit la formalització in situ, existien. Una altra mostra en serien els resultats físics que succeeixen per defecte, sense ser buscats; les conseqüències no volgudes, en podríem dir. Penso sobretot en algunes superfícies d’erosió que semblen haver estat induïdes per l’acció humana sobre les masses situades just a sota.
Finalment he passat per can Serra de l’Arca i he baixat a can Bauma. He pensat que, si el topònim era realment aquest, ajudaria a reforçar el que ja he dit sobre la humanització de la bauma i la seva relació amb la humanitat. Fixem-nos que el mot ca (casa) junt a l’article en dóna lloc a can. De manera que can Bauma voldria dir la casa d’en Bauma. De manera que, just en la línia que ahir explicava (vid.) dels casos de gent que agafen el seu nom del lloc on viuen, en aquest cas tindríem una persona que hauria agafat el nom directament de la balma, o sigui, de la natura. Aquell home seria, per als seus veïns, en Bauma, algú a mig camí entre la natura i la cultura. Algú que habita una casa feta dins de la pedra, del substrat material de la muntanya. Però també una casa que, en ser habitada, passa a ser una part del medi humanitzat. En el pas de l’era a la casa i d’aquesta a l’interior de la bauma hi ha un procés d’acostament a la natura, procés que és idèntic a la marxa continuada cap a l’interior del bosc, cap al fons dels rius més pregons o cap als punts més alts de les muntanyes.
Can Bauma és per a mi quelcom especial. Com si fos una cosa estimada, molt propera i fins fa poc desconeguda. M’ha anat molt bé per explicar el que havia teoritzat sobre la vida prehistòrica a les coves i balmes. Em pensava que no en trobaria cap exemple en el nostre terreny d’estudi i que hauria de buscar exemples en altres llocs. Ara veig que el tenia a quatre passes. Encara poden sortir moltes més coses.
Ara que dic això penso en la pedra de la Sitja del Llop. Es tracta d’una pedra decorada amb unes incisions amb forma de cercles concèntrics. Podria tractar-se d’un monument prehistòric i d’una mostra d’allò que alguns en diuen la cultura pastoril. El cas, però, és que és una pedra treballada i que el fet d’haver-li donat forma amb un burí l’ha singularitzada i l’ha convertida en quelcom més que una pedra. De fet, és el mateix procés que es troba quan es planta una creu o es fa qualsevol altre signe en algun lloc.
Però en parlo ara per una altra raó. La pedra de la Sitja del Llop forma una de les parets d’una cabana de pastor i això em duu a pensar que el procés de convertir la pedra en quelcom especial i humanitzat es va dur a terme de manera paral•lela a la construcció de l’habitacle humà. Com en el cas de les ermites, no només es canvia l’essència dels materials que formen el lloc, sinó la seva forma i la seva utilitat per a les persones. Si aquesta pedra va tenir algun tipus de relació amb un culte religiós, és curiós de veure com aquest es manifesta a través de la construcció de llocs sagrats. Pere: sobre aquesta pedra edificaré la meva església. I l’església acull les ànimes i els cossos i el separa de la realitat mundana. De la mateixa manera que el cos deixa d’estar en un espai profà, la mateixa església es converteix en un espai sagrat tot i continuar estant formada per pedres nogensmenys profanes.