La natura de les llegendes

A diferència dels contes, les llegendes sempre tenen algun vincle amb un lloc concret i amb uns personatges que haurien pogut ser reals (Van Gennep, 1982). Això no vol dir que el que ens expliquen sigui cert, ni tan sols possible, però sí que hauria de ser creïble. I precisament per fer creïbles certs fets llegendaris, la geografia del lloc esdevé essencial. En alguns indrets se senten veus que confirmen o recorden el que la llegenda vol explicar. Darrere d’aquestes veus i d’aquest medi ambient hi ha una sèrie de valors morals que, talment alguns senyals o els capitells romànics, servien per indicar als nostres rebesavis com s’havien de comportar i quins valors havien de guiar la seva conducta.
Podríem dir que la llegenda és un discurs que constitueix una part de la realitat física en text per ser llegit. El món geogràfic pot ser estudiat com un conjunt de textos o de discursos (Barnes & Duncan, 1992) i és precisament el fet d’aplicar al món un discurs compartit el que el constitueix en text en sentit genèric. Des d’aquell moment, el món físic pot ser “llegit” i el que originàriament era un discurs -una llegenda- esdevé l’explicació plausible d’una part del món.