Les vinyes (16 de abril de 2001)

El llibre d’Enric Garcia-Pey sobre la toponímia de Tagamanent, en el seu índex toponomàstic, conté 50 referències per a l’entrada vinya. Entre elles, les vinyes del Bellit, les del Montcau, les de Picamena, de Puig-agut, del Purgatori, del Soler, etc. Indrets tots ells que avui dia ens semblen qualsevol cosa excepte una vinya. En tot cas, pinedes o alzinars han substituït aquesta liana (Vitis vinifera) altra hora tan estesa. Brucs, alzines, pins i altres arbres i arbustos ocupen el lloc dels ceps que la fil•loxera no va poder matar. De tant en tant n’apareix algun com a testimoni. També, si busquem entre la vegetació, ens adonarem que els arbres i arbustos han amagat les mateixes feixes que donaven forma a les vinyes.
Però les vinyes foren allà, i alguns topònims ens ho recorden, com ja hem vist. Afegim-hi que, no massa lluny de Cruïlles hi ha un lloc anomenat la Vinya Boja. I al costat del Bruguer, la Vinya Vella.
També alguns documents antics ens expliquen com eren aquests indrets que ara ens costa imaginar-nos com a vinyes. Per exemple, la guia del Montseny d’Artur Osona (1886) diu que surt del barri de l’Avencó i que amb trenta minuts arriba a la Font Amargosa, “per entre las vinyas de la Serra de Planellas y un bosch de pins”. Aquesta obra també explica que de Picamena a la Móra hi ha una hora de forta pujada, “per entre terreno de vinya y bosch”. En aquest sentit, no serà sobrer dir que Madoz diu que Aiguafreda produeix “vino de mediana calidad”.
En aquest sentit, un estudi agrícola del Vallès de l’any 1874 explicava que per convertir un espai forestal en vinya calia un treball extraordinari que incloïa el “desmonte, la roturación, el desagüe y otras labores de terrenos”. Com diu aquest estudi, a la nostra comarca gairebé sempre els terrenys dedicats a vinya foren boscos.
El primer que calia fer era estassar el bosc: es tallaven els arbres i els matolls i s’aprofitava la fusta dels primers; amb les soques es feia una carbonera. Si el lloc era bosc, es podia plantar la vinya directament, però si era fagina (matolls) s’aprofitava durant tres anys per a fer-hi cereals. En cas necessari es feien boïcs (es cremava la llenya en pilots coberts de terra, de manera que donaven com a resultat una mena d’adob que era estès pel nou camp). Si el sòl era pedregós, les pedres eren transportades a un altre lloc o bé s’utilitzaven per a fer murs. Una altra solució era enterrar-les en forats profunds i cobrir-les amb la terra extreta del forat.