16 d’abril de 2001

He recorregut la zona NW d’Aiguafreda. He estudiat les terrasses i parets seques que hi ha al costat del GR-2. Primer, només sortir de les darreres cases de la urbanització, he vist una gran quantitat de feixes, algunes d’un metre i mig, com a molt, d’ample. Després he passat per una cabana de vinya que hi ha just al costat del GR. Davant d’aquesta cabana hi ha un antic camp amb el sòl pla. He pensat que el sòl pla indicaria que es tracta d’un hort o camp, mentre que els sòls més pendents serien aprofitats per a les vinyes. Just a sobre de la cabana hi ha un mur molt ben construït que delimita un camí (el GR segueix aquest camí antic, però es van entrecreuant constantment). Seguint-lo es veu que passa justament per uns llocs en què la presència de pedres, provinents d’uns estrats rocallosos, ha determinat el traçat del marge. A banda i banda és ple de feixes, feixes que actualment queden amagades enmig d’un bosc amb arbres de més de mig metre de diàmetre. Vist des de lluny sembla un bosc; vist de més a prop, ens trobem amb una sèrie de camps de conreu que ens parlen del passat.
Un cop passat el dipòsit d’aigües que abasta el poble d’Aiguafreda, a la dreta de la pista, hi ha un petit cingle de pedra d’esmolar. Es tracta de la continuació del mateix estrat que hem vist més enrere i que possiblement segueix fins a can Serra de l’Arca. En aquest cingle, just abans d’agafar el corriol per on passa el GR, hi ha les restes d’una masia. Quan hi he arribat em pensava que es tractava d’un lloc que ningú no coneixia, i he passat una estona reconeixent-lo. El més interessant és que, en origen, es tractava d’una construcció feta en la mateixa balma. Enmig de les restes de parets de la casa, encara s’aguanta dret el mur que tancava el fons de la balma, amb una porta i una finestra. El fet que hi hagi la finestra, per a un espai tan petit, em duu a pensar que es tracta d’una habitació humana, segurament molt anterior a la creació de la masia. Aquesta seria el resultat de successius engrandiments de l’espai habitable. Tot plegat està construït en pedra d’esmolar vermella.
Sobre això he de dir que, fa tres o quatre dies, vaig escriure:

“La casa és com una cova artificialment construïda i històricament sabem que l’ha substituïda. Es tracta d’un procés que duu De la balma a la masia [...] És possible que la necessitat de fer el medi habitable dugués els primers humans a resguardar-se en les cavitats naturals. En tot cas, el que sí sabem segur és que en la nostra àrea d’estudi algunes construccions es feren aprofitant balmes i coves i tapant-ne les obertures que resultaven massa grans. Aquesta manera de trobar recer contra les agressions del medi va instituir les primeres mostres de llars humanes.”

Però he de dir que, en el moment que escrivia això, no em va venir al cap ni un sol exemple d’aquest tipus de construccions. Avui, gairebé per casualitat, n’he trobat un. I a més, després de consultar el mapa de López Cortijo, m’he adonat que el nom pel qual era coneguda la masia és força revelador: can Bauma. En aquest cas es veu clarament que la casa va fer, en un primer moment, les funcions d’una cova artificialment construïda. El topònim ens recorda aquest fet i els materials de què es constitueix la construcció ens parlen de la transformació del medi natural en realitat cultural. Avui, quan bona part de la casa s’ha ensorrat, sembla que caminem sobre una tartera de pedres rogenques: la natura ha plantat de nou la seva senyera sobre aquest espai. En aquest sentit, diguem que dalt d’un mur, aprofitant una mica de terra entre les esquerdes, creix un pi d’un parell de pams d’alt. L’abandonament fa que la natura recuperi els seus drets en aquests llocs.
Com també ho ha fet amb tots els camps, camins i espais de conreu que es trobem a redós de la masia. Avui han estat ocupat per infinitat d’arbres i arbustos. La presència de pins blancs i alzines ajuda a mantenir la imatge primera que es trobem enmig d’un bosc natural. Però les restes abandonades dels murs de pedra seca i, sobretot, de la masia ens transporten a un altre temps en què no només els arbres i arbustos, sinó fins i tot i especialment les males herbes hi eren mal vingudes. De fet, es tracta de dues realitats que coexisteixen sobre un mateix marc físic. D’una banda la realitat del bosc; de l’altra, la de l’espai agrícola. La majoria de la gent, especialment la gent de pas, només en veu la primera representació. I aquesta percepció no està deslligada del fet que el seu camí els duu a passar pels camins i pistes més amplis (en aquest cas, el GE). Uns metres més enllà del GR, com ja explicarem, el camí desapareix i, amb un espai mínim de transició, ens trobem enmig del bosc. Si som capaços i capaces de creuar aquests escassos metres, podrem accedir a una imatge molt diferent del mateix espai natural. Serà un espai menys natural i més construït. Però sovint la gent té massa pressa, o els fa por les bardisses.
Per sobre de les restes de can Bauma hi ha més camps i feixes abandonats. També s’acaba el terreny de la pedra d’esmolar i entrem en un sòl calcari. A partir d’aquí els murs són fets de pedres blanques, calcàries. Els camps són, en general, més amples. Sobre el terreny no hi ha manera de distingir si pertanyien a can Bauma o a Casanoves. Els darrers camps, per sobre d’aquesta darrera masia, també abandonada, ens duen a un bosc d’alzina força brut, sense camps. Només hi ha les restes d’un camí, que no tarden a perdre’s. Ara som en un autèntic bosc, només explotat per la seva fusta.
Més amunt, enmig del bosc, comencen a aparèixer nous murs i marges de pedra seca calcària. Aquest espai es va cremar no fa massa anys i els pins blancs són encara molt joves. A mida que anem pujant, els murs es fan més clars i més potents. Finalment arribem al Camp Gran de Can Serra. Més amunt hi ha la Casanova de Can Serra, que visitarem un altre dia.
Per sota el Camp Gran hem baixat fins a can Serra de l’Arca, antics murs i alzines tallades i brotades en més d’una ocasió ens expliquen que en aquest indret el bosc tampoc no sempre ha estat com ara. I que potser ni tan sols era un bosc. Així arribem a can Serra de l’Arca.
El que queda d’aquesta masia és visible des de l’estació de Sant Martí, però normalment passa desapercebut. És un indret amb molt bona vista sobre la riera del Pujol i la vall de l’Avencó. Des d’aquí comença un camí que, a mitja altura, resseguia el cingle dels Moros i anava a parar al pla de la Creu. Avui dia només es pot seguir en part, fins poc més enllà de les runes de la masia el Sani. Ens hi endisarem un altre dia.
Avui ens passejarem per les runes de la casa. Gairebé tota ella està feta amb pedra d’esmolar. Només els darrers murs del vessant sud tenen altres materials. També hi ha restes d’un recobriment de ciment fet de petites pedretes lligades. Es pot visitar la major part de la planta baixa de la casa, on destaca el forn, i les corts de l’ala sud. En aquestes dependències el terra està fet sobre la roca mare. En un cas aquesta roca ha estat aprofundida, però, per regla general, el sòl es presenta sense treballar i conserva la seva inclinació. No sembla que la resta de la casa estigui construïda sobre la roca mare, com si això volgués dir que els espais humans no poden estar directament en contacte amb la part natural de l’indret.
A tocar del camí hi ha el pou, que sempre hem vist sec i que, darrerament, ha estat tapat per evitar que algú hi pogués caure. Per sota de la casa hi ha alguns horts i camps, construïts amb murs de pedra seca. Des del darrer, marxant cap al nord, trobareu un corriol que baixa cap a la riera del Pujol, passant per les runes de la Bisbal. És un camí magnífic que no surt en els mapes i que està molt ben conservat. Segurament en part perquè ha estat obert sobre la pedra. A banda i banda del camí hi ha algunes antigues places carboneres contingudes per murs de pedra seca. Arribant a la Bisbal, es troben alguns notables exemplars d’alzina surera, amb clares mostres d’haver estat explotats. Un cop a la ribera, els verns i els freixes són els arbres més imponents.