AUGUSTIN BERQUE o la natura ecosimbòlica de la natura

En aquest treball em proposo donar a conèixer els plantejaments teòrics i les bases epistemològiques del tipus de geografia cultural que Augustin Berque utilitza per parlar del tema del paisatge. M’atreveixo a dir que actualment l’obra de Berque és pràcticament desconeguda dins de les universitats espanyoles, situació aquesta que prova el gran canvi de punt de referència que està vivint la geografia a casa nostra. Situació injusta, d’altra banda, per a un geògraf que ha publicat més de sis llibres parlant de l’espai i el paisatge en una llengua germana de la nostra.

Tot i que a França hi ha geògrafs que consideren que practiquen geografia cultural, aquesta geografia és una mica diferent del que en el mon anglosaxó s’ha vingut a dir el cultural turn (Collignon, 1999). Tanmateix, la geografia cultural berquiana se situa "al margen de la comunidad de geógrafos culturales" francesos (Collignon, 1999).

El treball d’Augustin Berque intenta entendre el sen­tit que els grups humans donen al seu medi ambient, tot estudiant la dualitat persona/medi i els paisatges en què aquesta es mani­festa (Claval, 1999). Per assolir aquesta finalitat, Berque ha creat nous conceptes i un "nou" enfocament episte­mològic: la teoria de la Mediança i la Mesolo­gia "ciencia de los medios en tanto que no son única­mente objeti­vos, sino también vividos por los suje­tos" (Claval, 1999).

La geografia de Berque és una geografia dinàmica, que es construeix una mica cada dia a mida que el seu autor fa recer­ques sobre el terreny, reflexiona sobre noves filosofies socials o discuteix amb alguns dels seus múltiples doctorands. Per això, tot i que el fil argumental d’aquest tre­ball s’inte­ressa espe­cial­ment per la seva visió del paisatge, l’exposició temàtica se­gueix una línia cronològica, encara que en certs moments es facin parades per explicar amb més profunditat alguns dels temes que es considera que en aquell moment cronològic ja han estat prou desen­volu­pats. La meva exposició deixa de banda gairebé tot el seu vessant de treball sobre el món de l’espa­cialitat japonesa.

 
Biografia

Actualment no disposem de materials suficients per fer una biografia mínimament acurada del protagonista del nostre treball. Només n’hem pogut espigolar algunes dades esparses mercès al currículum que ha tingut l’amabilitat d’enviar-nos.

D’aquesta manera sabem que Augustin Berque va néixer l’any 1942, a Rabat (Marroc). Va estudiar geografia, xinès i japonès a la universitat de París (1959-1963), a l'Ecole des Langues Orientales (1960-1963, 1965-1967) i a la Universitat d'Oxford (1963-1964). Es va diplomar l’any 1967 en xinès per l'Ecole des Langues Orientales i doctorar en geografia a París l’any 1969. La seva tesi duu per títol Hiérarchies commerciales du département des Landes i ha restat inèdita. L’any 1977 es doctorava en lletres, a Paris IV, amb la tesi Les grandes terres de Hokkaidá, étude de géographie culturelle[1].

L’any 1969 es trasllada per primera vegada al Japó i fins 1985 passa la meitat del temps en aquest país asiàtic (el seu currículum parla de 13 anys al Japó) o bé es dedica a estudiar-lo des de França. Al principi vivia a Tokio (Ber­que, 1986;15). Els resultats dels seus estudis sobre el país nipó comencen l’any 1976 quan publica Le Japon, gestion de l’espace et changement social i continuen amb La rizière et la banquise: colonisation et changement culturel à Hokkaidö (1980) i Vivre l’espace au Japon (1982). Des de 1979 és Directeur d’études de l’École des Hautes Études en Sciences Socia­les (EHESS). Entre 1984 i 1988 fou direc­tor francès de la Maison Franco-japonaise de Tokio.

 Ha estat distingit per la Société de Géographie (1991) i nomenat Chevalier de l’Ordre du Mérite del Ministeri del Medi Ambient francès (1991); és membre de l’Academia Europaea també des de 1991. Entre els premis obtinguts fora d’Europa destaca el premi per als creadors japonesos (Nihon bunka dezain shô), 1995, per les seves teories del paisatge i el premi d’Osaka (Yamagata Bantô shô), 1997, pels seus treballs sobre el Japó. 

Actualment ensenya geo­grafia cultural a l’EHESS de París, institu­ció dins de la qual dirigeix el Centre de Re­cherches sur le Japon Contemporain, país on, com ja hem dit, ha viscut durant molts anys i que estu­dia i visita (com la Xina) des de fa temps. Durant un període de dos anys (1999-2001), Berque estarà destacat en una universitat japo­nesa —la Miyagi University.

 
Sobre l’espai al Japó

Com ja hem dit, no és la meva intenció estudiar la seva anàlisi espacial sobre el Japó, però sí que convé dir-ne alguna cosa, perquè és a partir del contrast que Berque observa entre la seva societat i la nipona que s’entenen alguns dels seus plantejaments paisatgístics. Les primeres pàgines del llibre Le sauvage et l’artifice són molt reveladores d’aquesta gestació. Berque —ens diu ell mateix—, després de quinze anys al Japó, un dia, passejant amb la seva dona, s’adona de la diferència del paisatge dins de Tokio, de com per a ells, en aquella ciutat, natura i urbanitat es confonen:

"Tel est le paysage que, plus ou moins consciemment, j’ai cherché à comprendre pendant quinze ans. C’est vers la fin que je l’ai appelé problème: le problème du sens qui empreint la relation d’une société à la nature et à l’espace. Qu’est-ce qui produit ce sens? Et par quels mécanismes?" (Berque, 1986; 16).

Com diu Jean-Pierre Le Dan­tec, Berque ha orientat pro­gressiva­ment les seves recer­ques dels estudis sobre l’espai i la natura en la civilització japonesa cap a una reflexió cada cop més centrada en la urba­nitat i en el paisatge (Dantec, 1996; 614). És concretament en Le sauvage et l’artifice (1986) que Berque comença a interessar-se pel paisatge; abans, l’or­ganit­zació de l’espai sembla haver estat la seva preocupa­ció cen­tral. Però no podem entendre la seva recerca sobre el món del paisatge sense estudiar alguns punts del seu lli­bre Vivre l’espace au Japon de 1982. D’aquest, cal extreure’n algunes idees que seguiran essent centrals per a la seva teorització poste­rior.

En Vivre l’espace au Japon Berque planteja que el conei­xement que tenim de la realitat és en qualsevol cas una cons­truc­ció simbòlica, una convenció antropocèntrica (Berque, 1982; 21). Però aquesta convenció simbòlica mai no és indepen­dent, sinó que està en una relació analògica amb la societat en què es dóna:

"L’espace est analogique (...) L’organisation menta­le de l’espace, dans une société donnée, sera l’ana­logue de son organisation sociale, et l’analogue encore de son organisation technique" (Berque, 1982; 25).

Per a Berque, l’espai social reposa sobre mecanismes d’a­nalo­gia: "une société produit l’espace qui lui est prope, et cet espace est condition de son existence en tant que socié­té" (Berque, 1982; 21). Existeix, doncs, una relació dialèctica entre l’organit­zació i la interpretació que les societats fan dels seus medis; una dotzena d’anys més tard, aquesta analogia entre l’espai i la societat donarà lloc al postulat del pai­satge:

"Les sociétés aménagent leur environnement en fonc­tion de l’interprétation qu’elles en font, et réci­proque­ment elles l’interprètent en fonction de l’a­ménagement qu’e­lles en font­" (Berque, 1995; 15).

 
El salvatge i l’artifici

Després de Vivre l’espace au Japon i de l’experiència del passeig per Tokio acompanyat de la seva dona, Berque escriu -"en l’espace d’un été"- Le sauvage et l’artifice, des del meu punt de vista la prime­ra plasmació teòrica de la teoria de la Mediança. L’obra s’estructura en tres parts; la primera i la darrera es dediquen a tractar el tema japonès, alhora que la segona pre­senta una geografia cultural que ell mateix diu que és el resultat dels seus quinze anys d’anàlisis dutes a terme al Japó.

En aquest llibre Berque planteja una concepció de la geografia cultural que ja havia defensat en L’Espace Géograp­hique (Berque, 1984). Per a ell, la geografia cultural és l’estudi del sentit que una societat dóna a la seva relació amb l’espai i amb la natura (Berque, 1984; Berque, 1986; 127).

Berque ens proposa una definició de cultura com allò que dóna sentit al món, una definició que "ne se veut ni psycholo­giste ni matérialiste; mais les deux à la fois. Elle suppose que l’idéel ne va pas sans le matériel ni, à l’inverse, le matériel sans l’idéel" (Berque, 1986; 128-129). Per a ell la natura es projecta sobre la cultura no només física­ment, sinó també a partir de la seva influència per la via de la metàfora. Berque considera que no pot haver-hi una natura salvatge, sinó que aquesta sempre serà construïda en termes culturals. La natura salvatge deixa de ser-ho per als éssers humans; essent "intraduisible mais présente, la nature fuse dans l’ordre culturel" (Berque, 1986; 133): la natura sempre esdevé representació (la natura verge és inassolible per als humans). D’aquesta manera, Berque se separa clarament dels plantejaments de l’ob­jectivisme i del positivisme en el món geogràfic.

Ara bé, Berque veu molt clar els perills de la seva geografia cultural i no s’està de criticar les tesis més subjectivistes (com ara les d’Alain Roger, 1978). En casos com aquest, l’únic que s’ha fet ha estat invertir els termes i en comptes d’una submissió del subjectiu a l’objectiu, trobem que és el món espiritual (subjectiu) el que determina el món real (objectiu). En aquest enfocament:

"En somme, la question du milieu ne se pose même plus: le milieu est tout entier dans l’homme; c’est une construction de notre esprit, lequel plane seul, inaccessible à toute détermination qu’exercerait notre environnement matériel..." (Berque, 1986; 141).

En aquesta obra, i en general en tota la seva producció posterior, Berque busca un nou camí entre el que en diu imaginarisme i el determinisme. En aquest camí, de primer planteja quatre aproxima­cions que li semblen poc con­sistents:

-la del filòsof de l’estètica Mikel Dufrenne (1981),
-la del físic Bernard d’Espagnat (1979),
-la del psicòleg americà James Gibson (1979), i
-la del sociòleg Jean-François Augoyard (1979).
 

Per a ell, cap de les tres primeres no li permeten superar la dicotomia entre objectiu i subjectiu i la quarta, que sí que ho fa, no es planteja l’articulació natura/cultura, sinó que es manté per complet dins del camp de la cultura.

 
La trajectivitat

És en aquest punt que Berque planteja la noció de trajec­tivitat (trajectivité), partint de tres axiomes que es combi­nen entre ells, alhora que accepta que la realitat del medi és alhora passada, present i possible (Berque, 1986; 147-153):

-El medi es alhora natural i cultural.
-El medi és alhora subjectiu i objectiu.

-El medi és alhora col×lectiu i individual.

 

Berque resumeix aquests axiomes amb el neologisme trajec­tivitat i defensa que el punt de vista de la mediança ha d’in­tegra­r les transfor­macions subjec­tives o feno­menals i les transforma­cions objecti­ves o físiques de manera que puguem explicar-nos el sentit unitari del medi. És aquest sentit unitari el que més endavant durà Berque a plantejar que si el món existeix és perquè hi funciona un mecanis­me que integra la reali­tat sensi­ble i la realitat factual (Berque, 1990; 37). En aquest sentit, el medi (mi­lieu o fûdo) per a Berque és alhora el medi natural i la seva accepció cultural perquè natura i societat són inseparables. El sentit de cadas­cun dels ele­ments que conformen el medi geogràfic és subjectiu, però el medi no només és subjectiu: està fundat objectivament en la realitat objectiva del món.

Berque també utilitza l’expressió relació mesològica per parlar del medi (el qual és pres com a relació). El concepte de mesolo­gia, com a ciència del medi, havia estat plantejat per Louis-Adolphe Bertillon (1821-1883), però el mot no va triomfar i va ser substituït, d’una banda, pels plantejaments de l’ecologia i, de l’altra, pel determinisme geogràfic (Berque, 1986; 134-135). En aquest punt, Berque introdueix el tema del paisatge: el paisatge tindria una gran participació en la relació me­sològica, però ambdós no es podrien identificar totalment. El paisatge seria "l’expréssion sensible de la relation d’un sujet, individuel ou collectif, à l’espace et à la nature" (Berque, 1986; 154). El paisatge no es pot identi­ficar completament amb el medi, només és el medi a una certa escala, amb un cert recul:

"Le paysage n’est ni proprement physique ni propre­ment phénoménal; il est, au sens de Gibson, écologi­que; ou plus précisément: trajectif" (Berque, 1986; 157).

El medi ha estat definit, doncs, no com un objecte sinó com una relació entre subjecte i objecte. D’aquesta manera, les representacions entren a formar part del medi que repre­senten:

"Elles ne peuvent jamais s’en abstraire totalement (et, en ce sens, restent toujours partiellement subjectives); mais, dans la mesure où elles s’en abstraient, elles possèdent aussi une certaine ob­jectivité" (Berque, 1987; 242).

 
Més enllà de la fenomenologia

Aquest plantejament semblaria situar Berque dins del corrent fenomenològic, però de seguida anota que el medi no és només fenomenal, sinó també físic:

"Le milieu n’est pas seulement phénomenal, il est aussi physique; mais encore, il n’est pas seulement écologique, il est aussi symbolique" (Berque, 1987; 242).

Berque escriu que vol anar més enllà de la fenomenologia de Merleau-Ponty i per això, en aquest nou treball de 1987, retorna a exposar la natura trajectiva del medi, "D’où, entre autres, l’impossibilité de distinger strictement la culture de la nature, ou la société de l’environnement" (Berque, 1987; 243). En aquest punt Berque nota el paral×lelisme entre el seu principi de la trajectivitat i la noció d’habitus del sociòleg Pierre Bourdieu. Aquí Berque retroba de nou la qüestió del paisatge com a empremta i com a matriu: el paisatge infor­ma les formes de veure i de fer que els humans apliquem a altres llocs i alhora expressa les maneres de fer i de veure que li són ante­riors.

A la darreria de l’any 1989, Berque participa en el col×loqui "Maitres & protecteurs de la nature" que es desenvo­lupà a Creusot amb la ponència "La transition paysagère comme hypo­thèse de projection pour l’avenir de la nature". En aquest text, Berque planteja de nou la distinció necessària que cal fer entre paisatge i medi i com el paisatge té una història limitada: mentre totes les societat tenen i han tingut un medi, el paisatge només ha aparegut a Europa amb l’edat moder­na i inicialment al món flamenc. Per a Berque, les mateixes característiques de la modernitat que varen fer néixer la relació paisatgística, han acabat per destruir el paisatge. A partir de la comparació amb el món xinès, Berque postula que la modernitat hauria engendrat i matat el paisatge (Berque en Roger & Guéry, 1991; 221).

 
De milieux en paysage

Poc després, entre abril i juliol de 1990, Berque escriu una de les seves obres més conegudes pel que fa a la nova geografia cultural francesa: Médiance de milieux en paysages. En ella, el nostre autor intenta sistematitzar els resultats de la seva recerca sobre el paisatge.

Dues cites reproduïdes a l’entrada de l’obra ja ens mostren clarament el que el seu autor es proposa. D’una banda, una cita de Husserl de 1934 que diu: La Terre ne se meut pas; i al seu costat una de Galileu que deia Et pourtant, elle tour­ne. I Berque comenta:

"Un milieu -la relation d’une société à l’espace et à la nature- est à la fois comme la terre de Husserl et comme celle de Galilée: sensible et factuel, subjectif et objective, phénoménal et physique" (Berque, 1990; 9).

La teoria de la Mediança que Berque planteja extensament en aquesta obra fa molt èmfasi en els et que el mateix autor ha destacat en la seva obra: "C’est cela: ce complexe orienté à la fois subjectif et objectif, physique et phénoménal, écologique et symbolique, que j’appelle médiance" (Berque, 1990; 32). Des d’aquest punt de vista, els medis es formen a través de metàfores que els éssers humans projectem sobre els altres éssers que ens envolten, de manera que aquests objectes esde­venen més o menys subjectes. En altres termes, el punt de vista de la mediança formula un principi que dóna compte alhora de les transformacions subjectives o feno­menals (les metàfores) i de les transforma­cions objectives o físiques (els metabolismes, els cicles ecològics, etc.) que concorren per donar al medi un sentit unitari (Berque, 1990; 37).

"C’est ainsi que, schématiquement, le point de vue de la médiance prétend faire coexister métaphore et vérité, en disant que le factuel est est n’est pas le sensible. A un instant donné, le factuel n’est pas le sensible; mais avec le temps, le sensible peut devenir le factuel, et réciproquement. La veri­té peut devenir métaphore, et la métaphore véri­té." (Berque, 1990; 38).

D’aquesta manera, el medi deixa de tenir unes substàncies intrínseques i unes identitats pròpies per ser vist com un flux de relacions que lliguen objectes i subjectes. Així apa­reix un trajet material i un altre de metafòric (Berque, 1990; 40).

"Bref, en matière de milieux, les trajets d’ordre phénoménal et ceux d’ordre physique ne peuvent se dissocier absolument. Le sensible et le factuel s’y composent en proportions variables. Chevauchant ainsi la distinction théorique du subjectif et de l’objectif, disons qu’ils sont trajectifs; qu’à la fois matériel et idéel, le processus en question est une trajection" (Berque, 1990; 41).

Més enllà de la distinció entre objectiu i subjectiu, Berque proposa, doncs, el terme trajecció i la qualitat del trajectiu com a essència de la realitat[2]. Ara bé, la trajec­ció funciona principalment a nivell social; unifica la causa­litat històrica amb el temps de la metàfora (Berque, 1990; 42-43), no podent-se resumir en cap dels dos. Com diu ben clara­ment, el punt de vista de la mediança no accepta ni les inter­pretacions que redueixen la natura a una representació del subjecte ni aquelles que redueixen el subjecte a les determi­na­cions de la natura. Les societats perceben el seu medi en funció de l’ús que en fan i l’utilitzen en funció de la per­cepció que en tenen (Berque, 1990; 44). Des d’aquest punt de vista, com ja hem vist, el paisatge és concebut com una em­premta-matriu.

La construcció medial de la realitat

Amb aquesta concepció de la natura i de la realitat, Berque proposa en aquest treball -i tinc la impressió que aquest concepte ha estat abandonat posteriorment- la noció de construcció medial de la realitat, per tal de diferenciar-se de les teories de la construcció social de la realitat propo­sades per seguidors més o menys llunyans del sociofenomenòleg Alfred Schütz. Amb aquesta puntua­lització, convertint la construcció social en medial, Berque pretén recordar-nos que per a la teoria de la Mediança no és única­ment la societat qui construeix realitat perquè si s’accepta únicament aquest punt de vista, la reali­tat es reduiria immediatament a un fet d’ordre fenomenal. Per tant, insisteix Berque, aquesta cons­trucció és alhora ecològi­ca i simbòlica. Des d’aquest punt de vista, la seva in­sistència a parlar de la construcció medial es basa en l’intent de salvar els esculls tant del subjec­tivisme com de l’objectivisme (Berque, 1990; 54-55, 100). En aquest punt Berque parla de la quimera objectivista i de la quimera sub­jecti­vista en l’enfrontament a la realitat, per arribar a la conclusió que la realitat sensible no és la realitat factual, tot i que li sigui una realitat necessària (Berque, 1990; 55-72): que per al paisatge cal l’existència del medi ambient; que es tracta de dos fets irreductibles, i, per tant, seria nefast de distingir categòricament un domini humà d’un domini natural.

"On voit que le point de vue de la médiance répudie aussi bien le biologisme que le sociologisme. Il est à la fois écocentrique et anthropocentrique" (Ber­que, 1990; 81).

És en aquest punt que el nostre autor proposa que l’eco­logia, com a ciència dels ecosistemes objectius, no és el mateix que la mesolo­gia que ell proposa: una ciència dels medis en tant que aque­sts no són només objectius sinó viscuts pels subjectes (Ber­que, 1990; 96). En la tercera part d’aquesta obra, Berque proposa una Mesologia partint de tot el que fins ara hem exposat. Per arribar a explicar el que planteja, Berque recorre, de nou, a dos autors i a dos conceptes que ja havia utilitzat abans. D’una banda la noció d’habitus de Pierre Bourdieu (1980); de l’altra, la d’affordance de James J. Gibson (1979). Cal remarcar que, parlant d’aquest darrer au­tor, Berque anota que varen ser les seves idees les que el dugueren a rellegir "avec un regard neuf" l’obra de Watsuji Tetsurô (Fûdo), de la qual parlaré més endavant i que sembla un dels pilars epistemològics de la teoria de la Mediança.

El capítol VI d’aquesta tercera part aprofundeix en el tema del paisatge i duu per títol el mateix que un article que va publicar l’any 1991: "De paysage en outre-pays". I és que el paisatge esdevé progressivament la mostra més clara, l’e­xemple més diàfan per explicar els seus plantejaments teòrics. En vista de l’evolució dels seus darrers articles, no és agosarat pensar que Berque es va aturar momentàniament en el tema del paisatge per entendre la construcció medial de l’espacialitat.

El paisatge esdevé la manifestació sensible d’una certa mediança "(...) le versant phénoménal d’un tout qui n’est pas seulement phénoménal. De la réalité physique, il ne nous donne qu’une version plus ou moins biai­sée, plus ou moins métaphori­que" (Berque, 1990; 111). En el paisatge no trobem ni les aparences ni la natura de les coses, sinó un terme mitjà: "(...) des formes prégnantes, qui sont en nous autant qu’elles sont dans le monde. Ce sont elles qui font que nous sommes au monde comme le monde est à nous" (Berque, 1990; 115).

 
La transició paisatgística

Berque plantejarà, en el conjunt de la resta de la seva obra, que la mediança que la relació paisatgística suposa és un fet històric limitat a unes civilitzacions minoritàries: l’Europa moderna i la Xina des del segle IV (Berque, 1997b). Ja l’any 1990 Berque proposa que el desenvolupament de la ciència i el procés d’objectivació del món que suposa la modernitat estarien a la base del sorgiment d’una nova relació medial que en temps moderns hauria donat lloc a la relació paisat­gística. Aquesta relació seria molt ambigua perquè la mateixa modernitat, que hauria creat el sentiment del paisatge i el moviment científic, hauria acabat per anorrear el paisat­ge, com es veu en el cas de la crisi ecològica (a nivell ecolò­gic) i de la crisi de l’art del paisatge (a nivell simbòlic). A aquest procés Berque l’anomena transició paisatgísti­ca, per analogia amb la transició demogràfica (Berque, 1990; 122-127).

"De paysage en outre-pays" va ser un article que Berque va publicar en Le Débat l’any 1991. En ell reprèn els temes de la darrera part de Médiance, especialment el punt de partida que el paisatge no s’ha de confondre amb el medi ambient, sinó que aquest depèn d’una determinada subjectivitat col×lectiva que només s’ha donat en dues civilitzacions concretes, Xina i Europa, com hem vist (Berque, 1991; 4). En aquest article, Berque, aprofitant la seva coneixença del món oriental, fa un estudi transcultural comparant les semblances i diferències entre la relació paisatgística xinesa i europea perquè, tot i tenir formes més o menys semblants, aquestes responen a motivacions, i s’inscriuen en societats i cultures radicalment, diferents.

 
De com la societat preexisteix la natura

L’any 1992 Berque col×labora en L’atlas des paysages ruraux de France dirigit per Pierre Brunet amb un article en què exposa el seu plantejament segons el qual

"Suivant le milieu social auquel ils appartiennent, les gens perçoivent le même paysage différemment. Cette différen­tiation est plus ou moins poussée sui­vant les sociétés. L’éducation publique obligatoire et la démocratisation la réduisent; mais sans jamais l’a­bolir, même dans les sociétés de masse. En règle générale, ce sont les élites qui imposent leur con­cep­tion du paysage. C’est avec un regard éduqué, façonné par la peinture, la poésie... que nous per­cevons le paysage. Sans cette éduca­tion, ce n’est que l’environnement que nous perce­vons" (Berque, 1992; 111).

Sembla que el fet de donar entrada a la distribució social del coneixement del paisatge és un pas endavant en la teoria de Berque[3], però en aquesta cita trobem el que podria semblar una certa concessió a la teoria de l’artisalisation d’Alain Roger —amb la consegüent subjectivització de la teoria de la Mediança que això suposa. Cal no oblidar que Berque, des de l’any 1991, està en contacte personal amb les idees d’a­quest filòsof de l’art, professor a Clermont-Ferrand, perquè ambdós comparteixen mestratge dins del DEA "Jar­dins, paysage, territoire" que organitzen conjuntament l’EHESS i l’École d’Ar­chitecture de Paris-La Villette. En aquest punt Berque sembla haver tombat cap al vessant subjectivista i quasi idealista de la relació medial. Tot i que no tinc prou ele­ments per demos­trar-ho en ferm, em sembla molt reve­lador que, en el mateix article, afirmi que per tal que un paisat­ge existeixi cal que els ciutadans estetitzin la campanya[4] (Berque, 1992; 117).

Voldria aturar-me un moment en aquest article perquè en ell Berque planteja uns temes molt importants pel que fa a l’anàlisi transcultural. Segons ell, avui dia pensem que l’espai humanitzat s’ha estès a costa de l’espai salvatge; en canvi, a partir de dades etnogràfiques (que ell no ha treba­llat directament, d’altra banda) intenta demostrar que per a la humanitat primitiva tota la selva "devait paraî­tre" domès­tica, i no salvatge.

"Pour les peuples qui y vivent, en effet, la fôret "vierge" a toutes les appa­rences de la socié­té: elle est peuplée de parents, d’amis et d’ennemis végétaux et ani­maux, avec les­quels il faut entrete­nir des relations de bien­séance comme avec les autres hom­mes. Ainsi, paysagèrement parlant, l’espace sauvage ne préexiste pas à l’espace humani­sé; c’est l’inver­se qui est vrai. L’espa­ce sauvage est né au cours de l’Histoire, au fur et à mesure que les progrès de la civili­sation maté­rielle permettaient l’aménage­ment d’espaces forme­llement distincs de leurs alen­tours moins transformés par l’homme" (Berque, 1992; 115).

Aquest mateix tipus de relació (dialèctica, dic jo) la detecta Berque en el cas de la campanya: a nivell de represen­tació, aquesta va néixer en el moment que es desenvolupaven les viles (Berque, 1992; 117).

"La campagne a été engendrée par la ville, bien qu’é­cologiquement l’agriculture soit antérieure à l’habitat urbain. Dans les premiers temps de l’agri­culture, en effet, les espaces aménagés par l’homme ne se distinguent que par rapport à ceux qu’il n’a pas transfor­més; ils ne connaissent pas encore de différenciation inter­ne".

"(...) le paysage rural est né en ville, pas à la cam­pagne. Du moins, il n’est pas né chez les pay­sans" (Berque, 1992; 117).

En aquest punt, Berque retorna a la lògica de la distin­ció de Pierre Bourdieu (1979) i veu com junt a la institució de la bellesa del paisatge agreste s’anava instituint la "paysan­nité du paysan", procés aquest indestriable de la mateixa definició d’urbanitat que les elits urbanes estaven posant en marxa[5].

 


 

Del gest a la ciutat: els ecosímbols

El mes de desembre de 1992, Augustin Berque posava el punt i final al llibre Du geste à la cité, obra en què torna al Japó per estudiar la relació entre les formes urbanes i els vincles socials.

Tot i que ja havia fet servir el concepte d’ecosímbol amb anteriori­tat, per exemple en Médiance, Berque es proposa en aquest treball d’aprofundir en la natura ecosimbòlica de la realitat. Més enllà de la metàfora, l’ecosímbol serveix de pont entre la realitat factual del medi ambient i la realitat sensible del paisatge, però sense oblidar que "(...) le fonctionnement de cette interrelation effective entre l’écologique et le symbo­lique dépend de la non moins effective interrelation des hommes entre eux" (Berque, 1993; 30).

Em sembla veure amb certa claredat que en aquesta obra, l’autor que comentem es preocupa cada cop més per la dimensió social dels temes espacials. Això es veu en la definició que fa de mediança: "le sens de la relation d’une société à l’é­tendue terrestre" (Berque, 1993; 222) o en la tesi d’aquesta llibre: "il n’est de lien social qu’en référence à des lieux (...) La relation des sociétés à l’étendue terrestre fonde les relations sociales" (Berque, 1993; 229).

L’any 1994 sortia a la llum pública el llibre Cinq propo­sitions pour une théorie du paysage dirigit pel mateix Berque. Es tracta de les bases fonamentals dels ensenyaments que cadascun dels seus cinc autors intentaven de transmetre en el DEA "Jardins, paysage, territoire". (Berque va dirigir aquesta formació doctoral durant alguns anys.) Berque, en la introducció, planteja un cop més que el paisatge no resideix només en l’objecte ni únicament dins del subjecte, sinó en la complexa interacció d’ambdós. El sentit de la natura i del paisatge, són, per tant, apresos.

 
Els quatre criteris del paisatge

En aquest article, Berque proposa una sèrie de criteris objectius per tal de poder parlar de societats paisatgís­ti­ques. El paisatge seria aquella relació que es dóna en les societats en què trobem:

1)           un mot o representació lingüística per expressar aquesta relació;

2)           diferents cants al medi natural (poemes, cançons, representacions literàries, en general);

3)           representacions gràfiques (pintura o dibuixos, per exemple); i

4)           representacions de tipus jardí, arquitectura del paisatge, etc.

 

Posats aquests criteris, Berque només accepta com a pròpiament paisatgístiques dues societats, la Xina i l’Europa moderna (Berque, 1994; 16). La relació paisatgística és dife­rent de la protopaisatística[6], un concepte que Berque proposa per primera vegada en 1990b i que de nou apareix en aquesta obra. Es tracta de la relació visual necessària i sempre present de les societats amb el seu medi ambient: "(...) le rapport visuel qui existe nécessairement entre les êtres humains et leur environnement" (Berque, 1995; 39).

L’any 1995, Berque publica Les raisons du paysage, segu­rament el llibre més emblemàtic de la seva preocupació pel món paisatgístic i l’inici de la preocupació per altres temes. El llibre és molt important, però poca cosa nova hi trobem res­pecte del que ja havia publicat anteriorment. El que fa impor­tant aquesta obra són els desenvolupaments de certs temes i conceptes que anteriorment havien quedat només apuntats o que no havien estat tractats. Aquest darrer és el cas dels paisat­ges muntanyencs o marítims; amb ells, Berque dóna un nou vessant empíric a la seva recerca.

Després seria el torn de la traducció del preàmbul i del capítol primer de l’obra Fûdo de Watsuji Tutsurô (Berque, 1996b; Watsuji, 1996). Aquell mateix any, dins de l’obra Lire l’espace, Berque publica un estudi transcultural sobre la relació paisatgística tot comparant, de nou, l’Europa moderna i el cas xinès (Berque, 1996c)

Sembla que els anys 1995-1996 són el moment de l’esclat públic de Berque i això es nota en les seves publicacions, algunes d’elles d’un caràcter més divulgatiu (especialment Berque, 1995). En aquells dies l’anomenada de Berque arriba a certs sectors espanyols, però no a Catalunya. Associat gairebé sempre a la figura de Javier Maderuelo, professor d’estètica i composició a la Escuela Superior de Arquitectura de Vallado­lid, Berque participarà al II curs El paisaje. Huesca: arte y naturaleza (Berque, 1997c) i publicarà un article en la Revis­ta de Occidente (Berque, 1997b). Ambdós articles es refereixen a la ja coneguda distinció entre el sentiment paisatgístic xinès i europeu.

 
La natura ecosimbòlica de la natura: ser humans a la terra

El seu darrer llibre, fins al moment, Etre humains sur la terre, és un exercici de recerca d’uns principis morals a partir de la seva recerca paisatgística i espacial. El llibre està datat a l’estiu de 1995 i amb ell fem el salt del paisat­ge envers l’ecumene (Collignon, 1999; 11). En aquest sentit, la introducció de l’obra ja és molt clara: totes les espècies vivents tenen un medi ambient, però a més a més, els humans tenim un ecumene, la terra com a lloc del nostre ésser (Ber­que, 1996d; 11-12). En aquest moment Berque es preocupa per anar més enllà dels plantejaments de la ciència tal com ens ha estat presen­tada en l’època moderna i per això reprèn el tema de la natura ecosimbòlica de la natura. Aquí es troba una exposició clara, possiblement la més desenvolupada, de la teoria de la Mediança i de les seves conseqüències. Però, en canvi, el tema del paisatge es difumina per deixar pas a l’ecumene i a la relació ecosimbòlica amb el medi.

Aquesta obra es troba a l’inici del que podria semblar un canvi, o potser millor, una nova posada d’èmfasi en una part determinada de la seva obra. L’obra de Berque no ha estat mai, especialment en la seva primera etapa, renyida amb la geogra­fia urbana. I és precisament aquest vessant que Berque recuperarà des de 1996. En aquest terreny el seu treball s’hau­ria de definir com una geografia cultural que estudia alguns dels temes clàssics de la geografia urbana. En aquesta línia els estudis nipons tenen la seva continuació en un treball de l’any 1997 (Berque, 1997a). En aquest article, Berque planteja la relació entre llenguatge i ciutat veient com des dels anys seixanta els especialistes han començat a parlar d’un "paisat­ge urbà", terme aparentment contradictori amb el sentit pri­mogènit de paisatge. D’aquesta manera, als anys vuitanta, "de motif dans le paysage, la ville était elle-même devenue paysa­ge" (Berque, 1997a; 92). La conclusió de Berque és que parlar de la realitat és també cons­truir-la, i des d’aquest punt de vista,

"Loin de divertir ou de se substituer à la réalité, les mots, dans l’écoumène, participènt toujours à la institution de la réalité même (...)" (Berque, 1997a; 95).

 
 
 

La deriva etnocèntrica

Influït per les idees de la nova geografia postmoderna, Augustin Berque es replanteja en aquest moment el seu paper en la construcció de la realitat geogràfica que estudia. En aquest sentit em sembla molt clara l’aportació que va fer al llibre d’homenatge a Joël Bonnemaison (annex 1). El decons­tructivisme, ens diu Berque, l’ha fet adonar-se que qualsevol intent d’interpretar les cultures no occidentals podria ser vist com un gest neocolonial. En aquest sentit, parlar de les relacions mediambientals no paisatgístiques en societats diferents a la nostra planteja problemes epistemològics in­quietants. En aquest article, de moment inèdit, Berque fa un repàs de diferents intents per anar més enllà d’aquesta forma d’etnocentrisme. Dardel i Watsuji són dues de les solucions que li semblen més interessants, encara que no deixen de ser insuficients: "Toutefois, ils ne résolvent pas pour autant la question susdite".

Davant d’això, Berque i altres estudiosos havien emprat definicions negatives: per a Berque calia parlar de societats no paisatgístiques, però els seus alumnes l’acusaven d’estig­matitzar la realitat i de plantejar el tema com una mancança de les societats no occidentals. Cal dir que Berque mai no va connotar aquesta definició, però finalment va cedir a l’impuls de la crítica dels seus estudiants. Per això va començar a parlar de civilitzacions "autre que paysagères"; però el qualificatiu seguia essent encara discriminatori, tot i que no tan pejoratiu.

En ple intent d’evitar la deriva etnocèntrica, l’any 1997, Berque llegia un article de Joël Bonnemaison quan aquest antropòleg va morir. Aquest fet es va produir en el moment que Berque repassava la tesi de Sylvie Poirier i avaluava la meva memòria de DEA (Roma, 1997; inèdit). Les crítiques dels estudiants i les aportacions esmentades el feren canviar de punt de vista: aquest article duu la data del 22 de febrer de 1998 i Berque, passant per sobre de totes les fonts d’inspiració, proposa parlar de cosmofania en comptes de paisatge.

El gir conceptual estava en marxa i es va deixar veure quan per aquelles dates publicava "Chorésie" en Cahiers de géographie du Quebec (Berque, 1998). Aquí l’intent de replantejament del tema del paisatge el duu a repassar l’obra de Roger Brunet quan aquest parlava del chorème. Berque signa l’ori­ginal d’aquest article l’abril de 1998. El mes de desembre, quan posa el punt i final al text de la seva ponència dins del col×loqui "Nature et cité" que havia tingut lloc a l’École d’architecture de Clermont-Ferrant del 19 al 21 de novembre de 1998, Berque ha reprès el tema de la cosmicitat, com es veu clarament en el títol del treball: "Ville et architecture, années 2000: quelle cosmicité?" (inèdit). El resum d’aquest nou treball és clar:

"(...) l’architecture ou la ville n’ont de sens que lorsque s’y composent, dans le jeu indéfiniment créateur de l’histoire, les forces de la nature et les règles de la culture" (1999 Berque,, inèdit).

L’avanç de la seva aportació a l’obra La mouvance (de moment inèdita[7]) remarca encara més aquest gir per evitar l’etnocentrisme. El treball, que s’ha constituït com un home­natge a Bernard Lassus, exdirector del DEA "Jardins, paysages, territoire", s’organitza com una sèrie de conceptes, deu per cada autor, que intenten definir la seva aproximació a la realitat. Entre els que Berque ha triat hi ha chôra (per oposi­ció a topos)[8] i cosmofania com a elements que ens expliquen aquest gir conceptual iniciat a partir de les crítiques dels seus estudiants. Vull remarcar que, per primera vegada, Berque planteja l’ús del concepte géogramme com a sinònim d’eco­símbol.

La darrera notícia que tinc del seu treball fa referència al text d’una comunicació al col×loqui "La recherche en géo­graphie urbaine, bilan et perspectives", tingut a París el 29 i 30 de gener de 1999. La comunicació duu per títol "Paysa­ge urbain, trajectivité des formes urbaines". No puc disposar del text complet, només d’un esquema de la comunicació, perquè passat el col×loqui, Berque no deu haver redactat encara el text definitiu. De qualsevol manera, aquest títol em fa pensar que Berque ha tancat la primera part de la seva recerca sobre el paisatge "natural" per dedicar-se més profundament al "paisatge urbà", o sigui, a la mediança entre el sentit de la ciutat i el sentit de l’existència de les societats humanes.

Les fonts d’inspiració
 

Al llarg de la meva exposició han anat sortint diferents pensadors o teories que d’alguna manera han anat ajudant Augustin Berque a construir la seva teoria de la Mediança. Pel que hem vist, no hi ha manera de ponderar el pes de cadascun d’ells perquè Berque no s’ha alineat directament amb cap d’ells sinó que ha intentat transcendir-los i fer-ne una teoria diferent. Ara bé, en l’esbós de la comunicació que enguany ha fet al col×loqui "La recherche en géographie urbai­ne, bilan et perspectives", és el mateix Berque qui ens expli­ca la seva evolució intel×lectual.

Segons ell, en Du geste à la cité (1993) posava en pràc­tica la problemàtica que havia teoritzat en Médiance (1990), "Il s’agissait d’une phénoménologie nourrie des catégories japonaises d’appréhension du milieu (...), et axée sur la notion de médiance". Aquesta darrera noció li havia estat inspirada per l’obra de Watsuji Tetsurô (Fûdo, 1935), "(...) mais pour éviter la dérive ethnocentrique de ce dernier, je la combinais avec celle de trajection, entendue comme un proces­sus alliant le subjectif et l’objec­tif, le physique et le phénoménal, au cours de l’histoire et dans un milieu, produi­sant ainsi une médiance" (Berque, 1999, inèdit). En aquesta comunicació, Berque afirmava que aquest procés ja l’havia estudiat en Le sauvage et l’artifice (1986).

En aquest punt Berque explica que encara no havia trobat els fonaments ontològics de la seva teoria i que una primera aproximació la va tenir a través de la lectura de L’ésser i el temps de Martin Heidegger (1927). Sembla ser que el primer lloc on el pensador alemany va ser utilitzat sistemàticament va ser en l’obra Etre humains sur la terre (1996).

Fet això, Berque va considerar que encara no havia treba­llat prou la relació entre la forma de les coses, el cos humà i el lloc de les unes i dels altres. Amb Les raisons du paysa­ge (1995) ja s’havia introduït una mica en el primer aspecte; la lectura de Leroi-Gourhan li permetia l’acostament al tema del cos humà, mentre que la noció de basho (medi) de Nishida Kitarô (de nou un pensador japonès) li ha permès superar el que anomena la lògica de la identitat del subjecte o del tercer exclòs (les coses són allò que són) per prendre en consideració la lògica del basho o de la identitat del predi­cat sota la qual es podia prendre en consideració la dimensió simbòlica dels medis humans. Aquest és el punt en què Berque es trobava el 29 de gener d’enguany.

Com veiem, Berque ha tret un gran profit als seus estudis sobre el Japó i al Japó. L’estudi sobre la realitat nipona i xinesa l’ha fornit de materials suficients per dur a terme anàlisis transculturals; però alhora, l’estudi al Japó i del pensament japonès li ha permès entrar en contacte amb algunes filosofies que l’han dut a relativitzar els plantejaments epistemològics i filosòfics de la societat occidental moderna. Autors japone­sos com Nishida o Watsuji, sense comptar els "occidentals" que han parlat "a les envistes" del Japó, li han donat una obertu­ra intel×lectual difícil d’igualar. (Berque domina el japonès fins al punt de fer conferències directament en aquest idio­ma.)

Però -vet aquí la paradoxa d’un món globalitzat-, la impor­tància de Watsuji l’ha dut a Heidegger: el pensador japonès va escriure la seva obra després d’un viatge per Europa en un moment en què l’obra del filòsof alemany acabava de ser publi­cada i s’havia situat en el centre del debat intel×lectual europeu (Berque, 1996b; 4).

 
Conclusions

La veritat és que se’m fa molt difícil de valorar l’obra de l’autor que estem comentant. L’obra de Berque ha estat fonamental en la meva formació com a geògraf. Li dec moltes de les coses que avui dia penso o escric sobre l’estudi de l’espacialitat i va ser per ell que vaig anar a estudiar a París. Com ja he dit abans, ell va dirigir la meva memòria de doctorat a l’EHESS i actualment dirigeix la meva tesi doctoral.

Tot i això, tot i aquest coneixement personal i intel·lectual del geògraf que estem estudiant, m’he de confessar incapaç de veure i de valorar el conjunt del seu treball. La seva obra no és fàcilment comprensible si no es coneixen certs aspectes de les ciències socials que van més enllà de la geografia. Se’m fa, per tant, difícil de fer-ne una crítica sense sentir-m’hi implicat. Per això les conclusions d’aquest treball seran breus.

Si un dels perills que pot tenir la geografia cultural és la seva desmaterialització i dessocialització (Philo, 1999), Augustin Berque amb la seva teoria de la Mediança ens demostra que el primer d’aquests dos esculls és possible d’evitar-lo.

No passa el mateix, però, amb la pèrdua de vista de la dimensió social del món geogràfic. Aquesta mancança és, per a mi, el punt més fluix de la teoria berquiana. La realitat geogràfica —cal que no ho oblidem—, no es distribueix només culturalment sinó també intra-culturalment: hi ha una distribució social del coneixement que fa que el món no sigui representat de la mateixa manera pels diferents actors que s’hi relacionen.

El conjunt de l’obra d’Augustin Berque, quan recupera –per exemple- Heidegger o Bourdieu, ens demostra que la geografia cultural de final de segle no només utilitza els conceptes i els mètodes d’aquesta ciència, sinó que el geògraf s’ha de servir de tot allò que li serveixi per explicar-se el món. Aquesta és una característica del pensament geogràfic actual i ens permet entendre com ha pogut brotar la geografia de l’autor que hem estudiat en un país on no hi ha una geografia cultural massa desenvolupada. Berque ha tret les idees que formen l’esquelet de la seva obra, no tant dels geògrafs, com de filòsofs o sociòlegs, francesos o no, amb els quals ha coincidit en certs temes.

 
 
 
 
 
 
Sant Martí de Centelles, juny de 1999


 


 
Bibliografia
 
 
 

-Augoyard, Jean-François, 1979: Pas à pas. Essai sur le chemi­-nement quotidien en milieu urbain. París: Edc. du Seuil.

 

-Berque, Augustin, 1976: Le Japon, gestion de l’espace et changement social. París: Flammarion.

 

-Berque, Augustin, 1982: Vivre l’espace au Japon. París: PUF.

 

-Berque, Augustin, 1984: "Paysage-empreinte, paysage-matrice. Éléments de problématique pour une géographie culturelle". L’Espace Géographique, XII. Pàg. 33-34.

 

-Berque, Augustin, 1986: Le sauvage et l’artifice, les japo­nais devant la nature. París: Gallimard.

 

-Berque, Augustin, 1987: "Milieu et motivation paysagère". L’Espace Géographique, 4. Pàg. 241-250.

 

-Berque, Augustin, 1990: Médiance, de milieux en paysages. Montpeller: Reclus.

 

-Berque, Augustin, 1990b: Nihon no fûkei, Seiô no keikan. Tokio: Kodansha.

 

-Berque, Augustin, 1991: "De paysage en outre-pays". Le Débat, 65. Maig-agost de 1991. Pàg. 4-13. També publicat dins (Roger, 1995; 346-359)

 

-Berque, Augustin, 1992: "Une certaine conception de l’envi­ronnement" in Brunet, Pierre (dir): L’atlas des paysages ruraux en France. París: Jean-Pierre de Monza. Pàg. 108-121.

 

-Berque, Augustin, 1993: Du geste à la cité, formes urbaines et lien social au Japon. París: Gallimard.

 

-Berque, Augustin (dir), 1994: Cinq propo­sitions pour une théorie du paysage. Seyssel: Champ Vallon.

 

-Berque, Augustin, 1995: Les raysons du paysage. De la Chine antique aux environnements de synthèse. París: Hazan.

 

-Berque, Augustin, 1996: "A quoi tient la beauté des villes?" in Le paysage et ses grilles. Actes du colloque de Cerisy-la-Salle. París: L’Harmattan.

 

-Berque, Augustin, 1996b: "La théorie du milieu de Watsuji Tetsurô". Philosophie, 51. Primer semestre de 1996. Pàg. 3-8.

 

-Berque, Augustin, 1996c: "Formes dans l’espace et formes dans le temps -Au-delà du paysage moderne" in Lire l’espace. Brusseles: Editions Oussia.

 

-Berque, Augustin, 1996d: Etre humains sur la terre. Principes d’éthique de l’écoumène. París: Le Débat/ Gallimard.

 

-Berque, Augustin, 1997a: "La forme de Tokyo. Parler du paysa­ge, c’est le faire". Ligeia, dossiers sur l’art, 19-20. Octu­bre de 1996-juny de 1997. Pàg. 92-95.

 

-Berque, Augustin, 1997b: "En el origen del paisaje". Revista de Occidente, 189 (febrer). Pàg. 7-21).

 

-Berque, Augustin, 1997c: "El nacimiento del paisaje en China" in Maderuelo, Javier (dir): Actas El paisaje. Arte y naturale­za. Huesca 1996. Osca: Diputación de Huesca. Pàg. 13-21.

 

-Berque, Augustin, 1988: "Cho­résie". Cahiers de géographie du Quebec, 116.

 

-Berque, Augustin, 1999: "Ville et architecture, années 2000: quelle cosmicité?". Inèdit.

 

-Bourdieu, Pierre, 1979: La distinction. Critique sociale du jugement. París: Minuit.

 

-Bourdieu, Pierre, 1980: Le Sens pratique. París: Minuit.

 

-Claval, Paul, 1999: "Los fundamentos actuales de la geografía cultural". Documents d’Anàlisi Geogràfica, en premsa.

 

-Collignon, Béatrice, 1999: "La geografía cultural en Francia: un estado de la cuestión". Documents d’Anàlisi Geogràfica, en premsa.

 

-Dantec, Jean-Pierre Le, 1996: Jardins et paysages. Textes critiques de l’antiquité à nos jours. París, Larousse.

 

-Dufrenne, Mikel, 1981: L’inventaire des a priori. Recherche de l’originaire. París, Ch. Bourgois.

 

-Espagnat, Bernard d’, 1979: A la recherche du réel. Le regard d’un physicien. París, Gauthier-Villars.

 

-Gibson, James, 1979: The ecologial approach to visual percep­tion. Boston: Houghton Mifflin.

 

-Heidegger, Martin, 1993 (1927): El ser y el tiempo. Madrid: Fondo de Cultura Económica.

 

-Philo, Chris: "Más palabras, más mundos: reflexiones en torno al "giro cultural" y a la geografía social". Documents d’Anàlisi Geogràfica, 1999. (En premsa).

 

-Roger, Alain, 1978: Nus et paysages. Essai sur la fonction de l’art. París: Aubier.

 

-Roger, A.; Guéry, F., 1991: Maitres & protecteurs de la nature. Seyssel: Champ Vallon.

 

-Roger, Alain (dir), 1995: La théorie du paysage en France (1974-1994). Seyssel: Cham Vallon.

 

-Roger, Alain, 1996: "Les proto-paysages" in Sie­bert, G. (édt): Nature et paysage dans la pensée et l’envi­ronnement des civi­lisations antiques. Actes du Colloque de Strasbourg 11-12 juin 1992. París: De Boccard.

 

-Roma i Casanovas, Francesc, 1997: Les Pyrénées maudites : économie morale, mythopaysage et écosymbolicité. Essai de géographie culturelle. Memòria de DEA, inèdita.

 

-Rougerie, Gabriel; Beroutchachvili, Nicolas, 1991: Géosystè­mes et paysages. Bilan et méthodes. París: Armand Colin.

 

-Watsuji Tetsurô, 1996: "Préambule et premier chapitre de Fûdo". Philosophie, 51. Primer semestre de 1996. Pàg. 9-30.




[1]Microfilm: Publications orientalistes de France, 1978.

 [2] "Trajection: combinaison médiale et historique du subjectif et de l'objectif, du physique et du phénoménal, de l'écologique et du symbolique, produisant une médiance: D'où: trajectivité, trajectif, trajecter" (Berque, 1990; 48).

 [3] Des d'aquest punt de vista, no em puc estar de destacar un cert desencís per part meva per la poca importància que Berque dóna a la distribució desigual del coneixement, espe­cialment per a un autor que recupera les idees de Pierre Bourdieu. Aquest és, potser, un dels punts més foscos de la teoria de la Mediança, un aspecte quasi oblidat que només trobem en l'article que estem comentant.

 [4] Alain Roger, des de la filosofia de l’art, representa el vessant més subjectivista de la teoria del paisatge francès. Segons ell, la natura que estimem o ens agrada és aquella que anteriorment els artistes ens han mostrat i ens han fet estimar. Aquest procés Roger l’anomena artialisation i té dos vessants diferents, un de físic i un de fenomenal. Vegeu Roger, 1978.

 [5] "De pair avec la beauté du paysage agreste, la paysan­nité du paysan est instituée par le regard des élites, dans la mesure même où celles‑ci travaillent à élaborer le contraire de la ruralité, c'est‑à‑d­ire l'urbanité".

"Universe­lle est aussi la logique de l'imi­tation, par laque­lle les rustres essaieront par la suite d'être aussi distin­gués que la bonne société. Avec le temps, les naturels appren­nent à appré­cier la nature, les paysans à voir le paysa­ge... Mais lorsqu­'ils y parviennent plus ou moins, c'est toujours un peu trop tard: déjà l'élite regarde ailleurs, ou voit autre­ment les mêmes choses". (Berque, 1992; 118).

[6] Aquesta definició de paisatge i protopaisatge ha estat fortament criticada per Alain Roger. Aquest darrer ha defen­sat que en aquelles societats que no compleixen els quatre crite­ris, es podria parlar de diferents graus d'assoli­ment del senti­ment paisat­gístic, perquè sembla clar que no totes les que no complei­xen els criteris estan en el mateix cas. Roger replante­ja el concep­te de Protopai­satge per refe­rir-se "(...) aux cultures qui remplissent au moins l'une des quatre condi­tions posées par Berque" (Roger, 1996; 199).

[7] Agraeixo a Augustin Berque que m'hagi fet a mans la còpia de la seva aportació a aquesta obra col×lectiva.

[8] Chôra i topos són conceptes que, respectivament, es refereixen al vessant fenomenològic i físic dels llocs.

 

Article en versió PDF

Vegeu-lo aquí.