Toponímia i antroponímia

Els fogatges de l’edat moderna, en el cas que estudiem, contenen diverses qüestions molts interessant en aquest sentit. La primera és el fet que en el fogatge de 1515 es confonen les cases i les persones. D’aquesta manera, a Sant Cebrià de la Móra hi vivien persones com Andreu Clot, Samion Perera o Pere Joan Codina, persones físiques que representaven agrupaments humans (famílies o unitats domèstiques) i que eren inscrites al costat que cases senceres, com per exemple “Lo mas Figuera”. El mateix passa en el cas de Santa Maria de Tagamanent, cas en què el fogatge inclou “Lo mas Cruelles” i “Lo mas Planes” al costat d’altres noms de persona.
Entre ambdues unitats domèstiques hi ha els casos intermitjos en què s’especifica el nom de la persona a partir del lloc on habita. Així, a Aiguafreda, trobem l’“Antoni Aragay del mas de la vila” o en “Salvador Aragay stadant de la Barraca”. I, al Brull, “Steve Matero de la Morera” o “Pere Cassassa del Prat del Brull”. Aquest conjunt d’antropònims ens permet entendre el darrer que volem tractar i que és el que més ens interessa. De moment, donem-ne alguns exemples:

-Pere de Casanoves (Aiguafreda)
-Salvador Arca (Aiguafreda)
-Samion Perere (La Móra)
-Pere Joan Codina (La Móra)
-Pere Joan Bellver (Tagamanent)
-Pere Agostí (Tagamanent)
-Barthomeu Muntcau (Tagamanent)
-Valentí Soler (Tagamanent)
-Segimon Solà (Tagamanent)
-Sebastià Vila (Tagamanent)
-Joan Bellit (Tagamanent), etc.

Per poc que coneguem la toponímia del lloc, sembla clar que en els casos expressats ens trobaríem en el mateix cas que els anteriors: el cognom serveix per delimitar el lloc geogràfic que un habita. D’aquesta manera, Pere de Casanoves, Joan Bellit o Pere Joan Codina són noms de persones que hem de creure que vivien en indrets que tenien el mateix nom que el seu cognom (Casanoves, el Bellit o la Codina, respectivament). Aquí el problema està en delimitar qui va donar el nom a què, si va ser l’antropònim que va prendre el lloc de topònim o a la inversa. Personalment creiem que va ser en el primer sentit, tal com els treballs d’Enric Moreu-Rey (1999) sembla que varen demostrar ja fa algun temps. Un cop superat aquest problema podem tornar al que estàvem tractant.
Al segle XVI, si hem de fer cas del que ens permeten veure els fogatges, el cos medial de les persones s’estenia fins al medi que habitaven i, d’aquesta manera, hi ha una clara imbricació entre la masia i la persona individual. I tot plegat passava pel llenguatge, per la gestió dels noms que les persones i els llocs rebien. Més endavant reprendrem aquest tema en un altre sentit, quan veurem com la toponímia del lloc conserva en alguns punts una clara analogia amb el cos humà. Remarquem, però, que aquesta prolongació del cos humà a través del lloc físic és un fet molt clar en el cas dels homes, els quals transmeten el cognom i amb ell el nom del lloc. Res no en sabem pel que fa a les dones.
La pedra humanitza el medi intern de la casa i el fa habitable també perquè guardant el calor que projecta el cos medial dels seus estadants fa menys fredes les estances i, per tant, més humanes i menys naturals.
El mateix cos físic (animal) de les persones fa més humà el medi que les pedres ajuden a delimitar donant un volum artificial al que ens protegeix i aïlla del medi extern. En un intercanvi constant de calor, d’humitat, d’olors i sabors, la casa s’amara de la presència humana i es converteix en un microclima diferent del món extern. En aquest ambient és possible transcendir l’animalitat de l’existència humana i controlar fins a cert punt les lleis naturals de la supervivència més estricta.