Les pedres

Aquests petits fragments de roca i minerals no són altra cosa que una part del substrat mineral que forma la vall de l’Avencó. De fet, en el fons, no són altra cosa que petites parts d’una massa rocallosa que podem dir que és la mateixa muntanya. Per diferents processos fisicoquímics, el substrat mineral que forma el sòl -que no és uniforme en tot el terreny estudiat- es va esquerdant i finalment se’n desprenen petits o grans blocs. Així apareixen les pedres.
De fet, la terra que forma el sòl està feta de la mateixa matèria primera que les roques, perquè ambdues són disgregacions de la roca que forma el substrat. Ara bé, el pas de roca a pedra possibilita que les persones puguin actuar sobre aquestes masses des d’ara individualitzades. Una pedra es pot moure; una muntanya, no. Una pedra es pot dividir en parts, es pot apartar del camí o d’enmig d’un camp; es pot agafar i utilitzar-la com a part d’un mur de pedra seca o com a paret d’una construcció humana. D’aquesta manera, com hem vist, pot deixar de ser una part del medi ambient -de la muntanya- i esdevenir un element cultural. En cultures que no veneren el medi natural i que, per tant, no adoren les muntanyes, la utilització de les pedres és un dels pocs mecanismes per convertir el medi en quelcom sagrat. Més enllà d’aprofitar les pedres com a recurs, del que és tracta és de convertir-les en una altra cosa: els murs de la casa de Déu, per posar un exemple.
També es poden convertir en allò que serveix per transmetre el resultat de l’acció del nostre cos medial que ha descobert el foc, però que encara no ha après a treballar els metalls. Per fer bullir aigua i amb ella fer-ne algun tipus de menjar, una solució va ser escalfar les pedres directament al foc i llençar-les -ben calentes- dins d’un cossi de fusta o de pedra per escalfar el que hi ha al seu interior.
Més a prop de nosaltres, en el temps, escalfar les pedres directament al foc es va fer servir per poder-se endur una mica de l’escalfor d’aquella prolongació del nostre cos medial que és la llar de foc fins al llit i d’aquesta manera poder tenir els peus calents durant una estona. En aquest cas, la pedra ha entrat dins de la casa (la pedra ha entrat dins d’un conjunt de pedres amb una disposició, unes funcions i unes valoracions concretes) i s’ha culturalitzat. Com a element humà, serveix per fer la transmissió entre el nostre cos medial projectat fora del nostre cos físic, que domina si més no en part el medi, i el nostre cos físic. Però també fa la transmissió entre el cos medial i el cos simbòlic perquè la llar de foc és el símbol de la vida humana en comú. No es tracta del foc, d’un conjunt de processos físics i químics que redueixen les coses a no-res; es tracta d’un foc alhora simbòlic que és capaç d’estructurar al seu voltant tota una sèrie de pràctiques i de relacions socials que intentaran que no s’apagui i que, si això passa, intentaran tornar-lo a encendre de nou. El foc simbòlic converteix la ruïna del foc físic en un ens amb realitat i existència pròpies. La pedra, que originàriament era una part de la muntanya, humanitza el medi intern de la casa i el fa habitable.
Habitable perquè estableix un volum que pot ser ocupat. La casa és com una cova artificialment construïda i històricament sabem que l’ha substituïda. Es tracta d’un procés que duu De la balma a la masia, com diu el títol d’un llibre editat pel Museu de Granollers. És possible que la necessitat de fer el medi habitable dugués els primers humans a resguardar-se en les cavitats naturals. En tot cas, el que sí sabem segur és que en la nostra àrea d’estudi algunes construccions es feren aprofitant balmes i coves i tapant-ne les obertures que resultaven massa grans. Aquesta manera de trobar recer contra les agressions del medi va instituir les primeres mostres de llars humanes. No és estrany que el català utilitzi el mateix mot per parlar d’una casa habitada (la llar) i el lloc on es manté constantment encès el foc (la llar). Tampoc no és estrany que durant l’edat moderna encara es comptessin les persones a partir dels fogatges. En aquell moment la gent era inseparable del seu cos medial. Serà més endavant que es començarà a pensar en persones individuals. De moment, es comptarà la gent per agrupacions naturals (?) i aquests focs o llars seran la prolongació del cos medial humà. De manera que els altres esdevenen, no tant l’infern, com deia Sartre, sinó més aviat la nostra llar, el nostre caliu, allò que ens permet d’aïllar-nos del medi. Els altres també formen part del nostre cos medial. (Un pilot d’avió forma part del meu cos medial que necessita desplaçar-se.)