Els tarters dels minairons (Alt Urgell)

Els minairons són uns petits éssers que ajuden a fer les feines més pesades de la casa, com ara segar. En caben milers i milers dins d’un canut o canonet d’agulles. Són extraordinàriament obedients i l’únic que us demanaran serà feina i més feina. Però ai de vosaltres si no els sabeu manar res! Us faran la pell!

L’hereu d’una casa de la Guàrdia d’Ares tenia un canut ple de minairons. Anant cap a la fira d’Organyà, a mig camí, s’adonà que se l’havia descuidat i, com que qui manava era ell i el mal de les cames del seu mosso no seria pas ell qui les sentiria, va decidir d’enviar aquest a buscar-lo. Això sí, li va dir que sobretot mai dels mais no l’havia d’obrir.
Com us podeu suposar, al mosso la xafarderia el va vèncer i, obert el canut, vinga a sortir-ne, de minairons. I ells vinga a dir Què farem? Què direm? El mosso, sense pensar-s’ho massa, els ordenà que agafessin tots els rocs que trobessin i que els atarteressin dalt de la muntanya. Però res, al cap d’un moment la mateixa cantarella: Què farem? Què direm? Sense perdre la calma, el mosso els digué que es tornessin a ficar a dins del canut, i això evità que li adobessin la pell.
El mosso es presentà al seu amo com si res no hagués passat, però l’endemà tot es descobria. Per què? Doncs perquè els minairons, de tant treballar havien suat molt i l’amo se’n va adonar car ho havien deixat tot xop de suor. Llavors li va explicar que si no els hagués sabut manar, l’haurien pelat. Des d’aquell dia, el lloc on el mosso va obrir el canut es coneix amb el nom de Tarter dels Minairons.
En el quilòmetre 254 de la carretera del port del Cantó, just a sobre de la carretera, on hi ha un lloc per aparcar, es troba el Roc Picó, una altra tartera les pedres de la qual, segons la llegenda, varen ser igualment amuntegades pels minairons d’una masia de Castellàs el dia que el canut va caure a mans d’un dels mossos.
En tots dós casos es tracta de fets geogràfics o geològics difícilment explicables per als antics habitants del lloc. Com es podria explicar aquella acumulació de pedres precisament en aquell lloc? I com explicar que el seu color fos una mica diferent? En aquest cas, es recorria al treball sobrehumà d’aquests petits éssers.
Les històries de minairons, si més no a l’Alt Urgell, serveixen per explicar com pot ser que una casa de pagès s’ha fet més rica que les altres, perquè mentre la majoria anava tirant, algunes cases s’enriquien. I això havia de ser, si més no, sospitós. En aquest context, l’ajuda que aquestes grans cases havien d’haver necessitat havia de ser poc humana.
Però en el fons, els minairons no són tan sobrehumans com semblaria a simple vista. En primer lloc, els minairons són una analogia dels proletaris rurals (els mossos). De fet, Pep Coll (1996) explica el cas d’una casa de Montardit (ca l’Agustí) on es presenta un bordegot demanant que li deixin veure els minairons que els han fet rutllar el negoci. No massa contents, li diuen que sí i al cap d’una estona apareixen ... els mossos de la casa que entre estirades d’orella i surres li fan passar les ganes de veure els minairons. Si és que en realitat no els havia vist.
Els minairons, des del nostre punt de vista, són una analogia del treball rural pirinenc i estan en una relació també analògica amb l’estructura social de la societat tradicional pirinenca. Els minairons expliquen el que alguns habitants de l’Alt Urgell feien amb la seva terra i amb els seus treballadors. No creiem que calgui explicar res de la relació propietaris/mossos o rics/pobres. En canvi, sí que cal dir que el treball dels minairons té una certa analogia amb les maneres de treballar i de preparar el terreny per a l’ús agrícola mitjançant el que es coneix com a artigues.
Sembla clar, doncs, que aquests petits éssers, doncs, en el marc de l’Alt Urgell, es vinculen als llocs que cal treballar per aconseguir un sòl productiu.