Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

El Cavall Bernat no té forma de cavall mirat d’enlloc. Hi ha autors que la hi han trobada, però això és una qüestió d’imaginació. I diem que és imaginació perquè és força conegut que el nom originari -un altre cop l’etimologia- no deriva de cavall, sinó de carall. En aquest sentit, la cultura popular donava molta importància al que se n’han dit les parts baixes del cos, el sexe i la brutícia. Pets, llufes i luxúria formaven part de la festa, com el menjar, el beure i el jeure. En aquest context s’entén que algú, al segle X, escrigués que el Carall de la Selva del Mar era un “mons qui habet inhonestum nomen”. I s’entén també que allò que originàriament seria un carall passés a ser considerat com un cavall. Com deia Enric Moreu-Rey (1999), l’alba medieval havia estat més tolerant i menys hipòcrita i el carall era un topònim corrent per designar roques la forma de les quals evoqués un membre viril.

Potser per aquest motiu, la primera vegada que es parla del Cavall Bernat és al segle XVII, concretament l’any 1677, dins de La perla de Catalunya de Gregorio de Argaiz.
Segons la llegenda, un llenyataire que es deia Lari sempre estava amoïnat pel fet d’haver de treballar tant per dur a vendre la llenya que extreia de la muntanya sagrada. Per això, quan el dimoni, disfressat de cavaller, li ofereix el seu cavall per fer-li la feina més fàcil, ell no se’n sap estar, sobretot quan li diu que el tracte serà per a deu anys. Passats els deu anys, el bosquerol haurà de trobar-li algú que li pugui sostenir la mateixa càrrega que podia transportar el diabòlic animal. Si no ho pot complir, el llenyataire se n’hauria d’anar amb el dimoni al seu alberg.
D’aquesta manera, a base de dir “Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa’m la llenya al Llobregat”, les coses començaren a anar bé a en Lari, que fins i tot es pogué casar. Però, sobretot quan les coses marxen bé, deu anys passen volant i un bon dia el dimoni tornà. Volia el que era seu: o l’animal que pogués carregar el mateix que el Cavall Bernat o l’ànima del llenyataire. Però la seva dona hi intervingué demanant ajut a la Verge Maria.
De sobte es féu una llum enlluernadora, esclatà un gran estrèpit i les muntanyes retrunyiren. El matrimoni perdé el sentit i, quan es varen recuperar, el dimoni i el cavall no eren enlloc. Només una nova agulla, en forma de cavall de dimensions colossals, s’erigia sobre la serralada. Per això, diu la llegenda, el Cavall Bernat té el seu origen en la petrificació d’un cavall d’origen diabòlic.
Ara bé, no sabem que la llegenda tal com l’acabem d’explicar tingués versions dins de l’edat moderna. Es gairebé segur que, com en el cas d’Es Cavall Bernat de Lluc que va passar a dir-se Sa filosa de la Mare de Déu, també aquí es va inventar una llegenda per justificar el canvi de nom. Segurament es tracta d’un invent culte, d’un cert sector social preocupat per la moral i a qui això dels caralls no feia massa gràcia.