Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

El 23 de novembre de 1790 al bosc del mas Casanova de Dalt de Sant Hipòlit de Voltregà es produeix una topada entre dos grups. D'una banda un grup de 18 persones que tallen llenya sense permís de l'amo del bosc; de l'altra, l'amo i uns quants mossos que es queixen que fa temps que hi estan fent tallades en contra de les ordenances de monts i que han insultat i atemptat contra l'amo (Pau Senmartí i Gallissans).

 Pel procés judicial que es conserva a l'Arxiu Episcopal de Vic se sap que el que va passar aquell dia només era un dels punts finals d'un procés que feia anys que durava. Però aquella vegada, els fets varen tenir una dimensió nova que va acabar amb quatre persones a la presó, com a mínim del 12 d'abril fins al 5 de juliol.

La situació del bosc, a tocar de Santa Cecília, va permetre que hi intervingués també el batlle d'aquesta parròquia. En l'informe que va adreçar a l'Audiència explica que els llauradors sentien que “(...) se ven vejados los mas de los dias y de mucho tiempo atras, por unas numerosas quadrillas de vezinos de la Villa de San Hipolito, que prevenidos y armados con su segur [destral] se presentan (...)” als boscos i tallen la llenya que volen. Per això aquest batlle entenia que el propietari es presentés al bosc amb 11 mossos armats.

En canvi, la defensa dels vilatans afirmava que era cert que hi havia 18 persones fent llenya, però que no es podia demostrar que formaven una quadrilla, perquè no era així i cadascú hi havia anat pel seu compte.

Aquest conflicte és un dels més interessants que es guarden en aquest arxiu sobre el tema de la devastació de boscos al segle XVIII. I ho és perquè permet veure aspectes molt importants de les mentalitat encontrades sobre aquest tema.

El primer element d'interès apareix quan, en el moment de l'encontre, els llenyataires diuen que és el rei qui els ha donat permís per tallar la llenya. A més, un d'ells diu que seguirà fent llenya tota la seva vida, com ho havia fet el seu pare que no havia viscut d'altra cosa que de robar (no se sap si és cert o no). També afirmen que ja sabien que els boscos eren propietat dels llauradors.

En aquest clima de tensió, les amenaces varen aparèixer amb facilitat. D'aquesta manera, varen dir a l'amo que

“(...) le sugetarian como a los demas labradores y le perseguirian hasta tanto que le tendrian rendido, como a los demas, aunque para rendir á el, se havia menester un alboroto del Pueblo ó un regimiento de Demonios, por ser un hombre de tanto spiritu.”

Ja veurem més endavant quin geni tenia aquest home. De moment, afegim que -com havia passat en altres casos- l'amo va voler cobrar la llenya que s'enduien, però a un preu exorbitant. Per això els llenyataires s'hi varen negar acollint-se a una suposada llicència reial, “(...) pues si la pagavan á el deverian hacerlo con los demas Labradores, y se harian contraventores del Bando Real (...)”. Total que varen agafar la llenya i se la varen endur.

Els documents semblen indicar que l'escalada de violència es va aturar per la presència del batlle de Santa Cecília. Finalment, el 10 de febrer de 1791 es va ordenar capturar 9 persones, totes elles qualificades com a pobres.

Abans, però, el batlle Antoni Valdes comunica al comte de Lacy que ha examinat l’expedient sobre els “(...) supuestos excessos de los montes de la Villa de Sn Hypolito de Voltregà (...)” i declara:

“Que se reprehenda  agriamente a los labradores de la citada villa de Sn Hypolito, assiendoles pressente la falsedad he injusticia de su recurso, y el atrevimiento de dirigirse a los pies del Rey, pretendiendo sorprender su soberana justificacion con la tala, y destroz (sic) de los montes, que solo existia en su imaginacion, ambidiosa, destituhida de toda caridad assia sus convezinos intentando persuadirla con una informacion de testigos parciales de su faccion ó sobornados, calumniando temeraria, y gravamente  a la conducta de los infelices y lehales moradores de Sn Hypolito, en terminos tan exexerados (sic) que llegaran á poner en el mayor cuydado al tribunal de marina de Mataró[,] al del Departamento de Cartagena, a la prudencia del Rey, en rezelo de la summicion, y repeto de la villa á sus tribunales, y como precisando á su paternal clamencia á usar de aquellos recursos de fuersa que residen en su poder soberano para conciliar la subordinacion devida á sus ministros. Que se les aga tambien presente que despues de aver inclinado a la benignidad del Rey con sus fingidas lagrimas á reparar el danyo que falsamente suponian en el destroso, y tala de los montes reconociendo que la prudencia acordada de su aprecio no era conforme a sus designios, nia despojar a la villa de la possecion de las leñas maquinaron dexar sin afecto el reconocimiento acordado, resistiendo obstinadamente el cumplimiento de los mandatos soberanos, no solo de palabra si tambien por escrito con Insolentas, y artificiosas protestas” (23 de desembre de 1790).

Això va fer que, tot i que el rei cregués que els llauradors eren mereixedors d’una pena molt gran, els tingués clemència i només els imposés una multa de cent lliures catalanes aplicades al fons de monts,

“(...) esperando que en lo succesivo darán seguras pruevas de querer acomodar sus intereces con los que corresponden á sus convezinos moradores de la Villa de Sn Hypolito viviendo en buena ermonia (sic) propia de este natural enlace, y del sagrado de la Caridad con que nos estrecha la Religion á cuyo  fin á recomendado S. R. Piedad á essa real Audicencia la causa que en el dia se halla pendiente en ella, con prevenciones propias del amor conque mira á todos sus vasallos” (document signat el  4 de gener de 1790 pel comte Lacy).

Sembla que aquest conflicte s'ha d'interpretar en el seu context, un context caracteritzat per la pèrdua de drets comunals i de privatització de determinats usos forestals. Per això s'entén que la defensa dels acusats es basés en el fet que els qui tallaven la llenya estaven en el seu dret legítim, reconegut en el dret natural. Segons la visió del dret natural que tenia la defensa “(...) podia cada particular tomarse lo necesario para su sustento (...)”, de manera que el poble conservava el dret de fer llenya encara que aquest hagués estat transferit als reis o als senyors territorials: “Estos usos tacitamente reservados competen à las poblaciones por derecho natural de ciudadania, ó poblacion (...)”.

“De aqui decienden al parecer las servitudes mas propriamente usos que algunas poblaciones tienen de apacentar en algunos territorios de sus Partidos, de leñar en los bosques de los mismos, de abrevar y regar de las aguas que nacen, ó discurren en aquellas, y otras muchas cuia discusion es superflua en el caso. De aquí los usos comunes que ciertas Poblaciones aun en el presente Principado tienen de apacentar los Ganados en ciertas Montañas, ó Pascuas (?) que llamamos Emprios; y de aqui los usos, y servitudes, que otros Pueblos tienen de llevarse las leñas de ciertos bosques para el abasto de sus fogones, que llamamos servitudes, ó derecho de leñar (...)”.

Això era el que pretenien els habitants de Sant Hipòlit: poder fer efectiu aquest dret que tradicionalment els pertanyia. Segons la defensa, aquest fet no era arbitrari, sinó “(...) reducido a arbitrio de buen Varon, como corresponde, y conforme á los principios de la mas justa equidad, dando á los bosques el menor daño que se puede á proporcion de la leña, que se necesita para el abasto de la Población”.

La defensa continuava dient que aquest dret natural o servitud de leñar “(...) lo tienen todas las Ciudades, Villas, ó Poblaciones, que no lo han perdido por un privilegio en contrario legitimamente concedido, ó por una consuetud contraria, y legitimamente prescrita (...)”, circumstàncies que no s'havien donat a Sant Hipòlit i que en tot cas serien els llauradors els qui haurien de justificar que existia algun privilegi que impedís l'ús comunal del bosc.

Pel que expliquen els documents, els llauradors de sant Hipòlit, “(...) sin distincion de tiempos han cortado, y cortan arboles á raiz, y leña para los fines que se les han acomodado, han hecho cortes de considerables sentenares de hazes para los hornos de mamposteria (...)”.

Un tema interessant és que els llauradors havien defensat la seva posició suposant que hi havia hagut un apoderament grupal de la llenya: “Convienen en afirmar una circunstancia, que parece ha sido el principal obgeto de los labradores, en todas las ocurrencias de cortes, que es aparentar aquadrillamientos, de parte de los vezinos de la Villa”. Aquest fet és molt important, perquè sembla indicar que el que emparava la tradició jurídica consuetudinària era l'ús individual (o com a molt familiar) de certes parts del bosc, però no els usos col·lectius o que danyessin els arbres (tallar-los les branques principals o de soca-rel).

Aquí apareix un altre tema interessant, perquè la defensa va desmuntar aquesta visió dels acusadors dient que només podien demostrar que hi havia 18 persones fent llenya, però no que hi haguessin arribat junts i encara menys “aquadrillats”. De tota manera, és possible que hi haguessin anat junt, o en grups no tan nombrosos, perquè un altre document  insinua la tensió a què es va arribar i diu que

“(...) les era preciso a los que ivan a recoger leña no ir solos a fin de que no fuessen insultados por los labradores como lo avian sido muchas vezes justificando sobre este particular  los atropellamientos que se les avian echo anteriormente por los labradores; y que el averse juntado en aquel entonces en algun numero fue casualidad, por averse asertado á regresar a un mismo tiempo los que fueron sobre cogidos (...)”.

Aquests fets tenen relació amb un altre plet més o menys de la mateixa època, no massa lluny d'aquest lloc, entre els propietaris del mas Quintanes i els habitants del mateix poble. En aquest context, l’1 de juliol de 1791 un masover de Sant Hipòlit denuncia que Jaume Ramissa, que acaba de ser tret de la presó, es presenta al bosc de mas Ferran i s’enfila a un roure i li talla una branca. En la seva confessió accepta haver tallat dues branques de  roure, però que eren seques (una d’un pam de llarg i l’altra de tres) i que per acabar de fer el feix recull llenya del monte bajo. Pel que sembla, abans de fer-ho havia anat a veure els propietaris del bosc i aquest li havien donat permís per agafar llenya del mont baix i branques seques.

En canvi, el 7 de febrer del mateix any, quatre infeliços (sic) habitants de Sant Hipòlit es trobaven a Casanova de Dalt per fer llenya de “desperdicios, y monte baxo” quan se'ls va aparèixer Pau Senmartí amb l’escopeta, auxiliat d’un altre llaurador amb tres homes armats, un altre amb un pal i dos masovers de Senmartí. En aquesta situació aconsegueixen que dos homes deixin la llenya, El tercer, que es resisteix, acaba sent lligat pel batlle, i només el deslliguen quan s'hi presenta el batlle de Sant Hipòlit perquè els defensi.