Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

Quan es vol explotar agrícolament un espai, algunes de les coses que fan nosa són la vegetació i les pedres. La vegetació, des de la invenció del foc, no suposa cap problema important. En canvi, les pedres sempre ha estat més complicat de fer-les desaparèixer.

Hem de plantejar la relació natura-cultura a partir d’una integració que doni compte de les transformacions subjectives o fenomenals (les metàfores o les llegendes, en el nostre cas) i de les transformacions objectives o físiques (els metabolismes, els cicles ecològics, etc.) que concorren per donar al medi un sentit unitari que integra la realitat sensible i la realitat factual (Berque, 1990).

Els colors canvien quan la roca o els arbres es mullen. L’escorça d’un pi, en estat sec, sembla blanquinosa, però esdevé fosca quan es mulla. Tot el paisatge canvia quan es mulla, perquè deixa de transmetre’ns les mateixes sensacions.

16 d’abril de 2001:

Els camins es perden quan en realitat els tens a quatre metres. No són realitats lineals, geomètriques, sinó realitats que depenen de la nostra percepció. Però no només depenen d’això, sinó també dels cicles ecològics perquè a la primavera el creixement de la vegetació els pot tapar. A l’hivern els boscos semblen més transparents; sembla que es pugui passar a través seu.

Visió des de lluny: Des de l’estació de Sant Martí de Centelles, la vall de l’Avencó sembla rodejada d’altes muntanyes de colors verds. Les cases del poble, en primer terme, ens semblen un element forani, radicalment diferent de la natura que forma el teló de fons. Són cases unifamiliars, arrenglerades una al costat de l’altra. Cases sense personalitat. Només una, amb els porticons de colors, denota una certa imaginació. És la meva, la de l’autor d’aquesta recerca.

Doncs sí, com aquell que no vol la cosa, aquí ho tenim, un web sobre petjades i geografia mítica en general.