Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

He recorregut la zona NW d’Aiguafreda. He estudiat les terrasses i parets seques que hi ha al costat del GR-2. Primer, només sortir de les darreres cases de la urbanització, he vist una gran quantitat de feixes, algunes d’un metre i mig, com a molt, d’ample. Després he passat per una cabana de vinya que hi ha just al costat del GR. Davant d’aquesta cabana hi ha un antic camp amb el sòl pla.

Tot passejant, i pensant, he pensat (i passejat) que hi ha una activitat que es podria dir pensejar que consisteix en pensar mentre es passeja.

En el meu cas és una activitat que faig sovint i que moltes vegades em dóna peu a pensar coses que davant de la pantalla o tancat al despatx no se m'ocorrerien.

De manera que el producte d'una pensajada seria un pensejament.

La paraula pensajar o pensajada conté dos mots arrel: passejar i pensar, però també conté un substrat que fa referència al fet de fer un assaig.

Els fogatges de l’edat moderna, en el cas que estudiem, contenen diverses qüestions molts interessant en aquest sentit. La primera és el fet que en el fogatge de 1515 es confonen les cases i les persones. D’aquesta manera, a Sant Cebrià de la Móra hi vivien persones com Andreu Clot, Samion Perera o Pere Joan Codina, persones físiques que representaven agrupaments humans (famílies o unitats domèstiques) i que eren inscrites al costat que cases senceres, com per exemple “Lo mas Figuera”.

Aquests petits fragments de roca i minerals no són altra cosa que una part del substrat mineral que forma la vall de l’Avencó. De fet, en el fons, no són altra cosa que petites parts d’una massa rocallosa que podem dir que és la mateixa muntanya. Per diferents processos fisicoquímics, el substrat mineral que forma el sòl -que no és uniforme en tot el terreny estudiat- es va esquerdant i finalment se’n desprenen petits o grans blocs. Així apareixen les pedres.

En la natura que concebem els humans res no pot existir en si; al contrari, tot està referit a l'existència humana. Les coses no existeixen si no és en tant que l'ésser humà els dóna sentit per la seva pròpia existència (Berque, 1996). La natura és sempre simultàniament d'ordre ecològic i d'ordre simbòlic: és ecosimbòlica. A través d'aquest procés es projecta a les formes sensibles la mateixa cosa que s'hi creu veure i que ens retorna com si fos natural.

Escric per pensar, perquè així, imaginant que tu existeixes i que potser llegeixes el que escric, aconsegueixo aclarir el que et voldria dir.

No és fàcil, però és un esforç que val la pena.

Sense la teva presència a l'altra banda del fil de la banda ampla, no sé si sabria el que vull dir. Perquè jo escric per pensar; no penso per escriure.

"Cap natura no és mai verge, perquè la nostra mirada mai no és buida" (Roger, 1978). Des d’aquest punt de partida, creiem que podem trobar els valors més importants d'una societat en el seu medi ambient i en la seva manera de relacionar-s'hi. Perquè hi ha la tendència a veure com naturals les coses, els valors, més necessaris de tota societat; naturalitzats, objectificats, els valors formarien part alhora de les relacions entre els éssers socials i entre ells i tots els elements "objectius" que els envolten.

Sant Cebrià de la Móra és el cas més clar de conversió d’un part del medi ambient en un element cultural. L’edifici, de clara construcció romànica, es va construir a partir de la pedra d’esmolar vermella que composa el substrat on s’aixeca l’església. Poc a poc, arrencant carreus al medi, es va anar construint un objecte que deixava de ser un element natural per convertir-se en un element cultural.

Segons les darreres formulacions de la física, les molècules que formen el nostre cos físic es renoven totalment en uns períodes de temps que es poden determinar. D’aquesta manera, mantenim la nostra unitat tot canviant completament. Seguim essent els mateixos fins i tot quan les cèl•lules i les molècules que ens formen van canviant constantment. A aquesta manera d’entendre la realitat se l’anomena biodansa.

Les feixes són un exemple de com el medi ambient, sense deixar de ser ell mateix, esdevé un medi humanitzat. Per fer una bona feixa, el primer que cal és fer un mur que segueixi de prop les corbes de nivell del terreny i que eviti així la pèrdua del sòl laborable. En aquest procés, els rocs que es troben enmig del futur camp serveixen per construir el marge i alhora, la seva utilització, evita que facin nosa en el terreny que serà conreat.