Blogs

Sobre els baixants (1 de maig de 2001)

Avui havia quedat amb l’Eckart i la Carme per anar a la serra de l’Arca i ensenyar-los algunes coses, però els mal temps ens n’ha fet desistir. Però com que una cosa són les previsions i una altra el temps atmosfèric, aquest matí he pogut escapar-me una estona.

De nou a l'Avencó

Després d’anys de no anar-hi, he tornat al treball de camp existencial. Amb el meu fill gran, en Martí, hem pujat fins a can Serra de l’Arca. L’abandonament, patent anys enrere, ha estat abandonat. Una màquina ha entrat dins del pati de la casa i se n’ha endut una mica de runa. Els camps dels voltants han estat netejats a cops de màquina.

26 d’abril de 2001

Avui he tornat al Saní i he pujat directe cap a ponent, sortint a sobre el cingle, a la Creu de Parròquia. Estava buscant una manera de portar l’Eckart a visitar la zona, però el darrer tros està massa malament. Un cop a dalt, just al costat de la Creu de Parròquia he trobat un corriol que baixava un altre cop en direcció a la vall. L’he seguit i m’he trobat un camí esborradís que anava per sota del cingle. Hi ha diverses feixes i alguns camps abandonats.

22 d'abril de 2001

Avui he anat a Llers (Alt Empordà) a fer una cursa d’orientació i hem corregut per un terreny que era ple de murs de pedra de fins a dos metres d’ample. Aquí he vist més clar que a l’Avencó que l’acció humana ha donat forma a l’espai.

23 d’abril de 2001

Avui he anat des de can Serra de l’Arca fins al coll del pla de la Creu, passant pel Saní. Després d’haver-ho provat en dues ocasions anteriors, avui he pogut trobar aquest camí que el mapa de López Cortijo indica clarament. Al costat de les runes del Saní hi ha una font que encara es podria aprofitar. Els senglars hi van a abeurar-s’hi. La font està col•locada en el contacte entre la calcària (a sobre) i els materials triàsics (pedra d’esmolar, pedra sorrenca).

Una excursió aprofitada!

El món és petit i boterut. Ho demostra que rodant amb la bicicleta he conegut el Carles, que ja havia fet una aportació en aquest web i que m'ha tornat a insistir en l'origen medieval d'alguns peus de déu, concretament els del Berguedà.
M'ha convençut! Els peus de déu de Bagà serien una part d'un tipus de premsa de vi medieval.

El Petxo

Llegeixo en el llibre d'Antoni Simon Pagesos, capellas i industrials de la Marina de la Selva:

P. 215: "En lo any 1716 arechlaren que agéssem de pagar parsonal y catastro, del qual petxo nos ploràrem."

P. 227: Al 1775 hi va el bisbe de Girona de visita, "(...) y exposan-li la gran discòrdia que y abia entra la hobra de la Yglésia y lo popla sobres de aber posat los obrés diferens enpòsits, vulgo petxos, sens interbenció de ninguna persona (...)"

Qualques etimologies populars

Els Cingles d’Aiats, sobre Cantonigròs, són per la veu popular els cingles dallats per acció d’un ieisme no massa ben vist per l’Institut d’Estudis Catalans, és a dir, tallats a dalla. Segons la versió popular, uns dalladors molt ferms varen anar a dallar els cingles i d’aquí el nom (Grup, 1983).

17 d’abril de 2001 - Serra de l'Arca

He pujat des de la Bisbal, pel camí de can Serra de l’Arca. On s’ha de deixar la pista m’he desviat i l’he seguida. No tarda a baixar i creua un rierol. Aquí hi ha un munt de corriols de senglar que arriben per beure una mica d’aigua que queda en un petit clot. Passat un tap de bardisses, la pista continua, però al cap de poc l’he deixada perquè he trobat les restes d’un antic camí d’uns dos metres d’ample. Està escortat per murs de pedra.

Excursió a Ardola

Avui he anat amb el Xevi Roviró a la font de la Petjada de la Marededéu d'Ardola. Hem localitzat la petjada.

Després hem anat a un petit turó al nord de les restes de l'ermita i hi hem localitzat una possible tomba i uns possibles cupuliformes. Queda molta feina per fer abans de dir-ne res en ferm. També hem trobat un petit túnel natural.

 

Les patates de la Calma

Durant bona part de l’edat mitjana i moderna els cereals foren una de les fonts d’aliments més habituals. Amb l’arribada de la patata d’Amèrica i la seva difusió entre totes les classes socials, aquest tubercle es convertí en un magnífic aliment que en algun cas (Irlanda, especialment) va ajudar a salvar la vida de capes socials molt àmplies.

Serrateix, 2009

Hem anat a Serrateix, a veure el Roc de Sant Urbici (vegeu això) i m'ha recordat molt els Pallers de Pedra d'Aranyó. Com allà, es tracta d'un bloc solitari enmig d'uns camps (fins al punt que no m'hi he pogut acostar fins a més de 10 metres perquè estava sembrat).

La facilitat d'inventar llegendes

Avui he estat pensajant per la carena que uneix Sant Julià de Vilatorta i el santuari de Puiglagulla. Bé, pensajava mentre intentava trobar la cova de Sant Miquel i la cova del Gegant.

Huellas de santo y su uso didáctico: un clàssic del tema

En los caminos que conducen a los santuarios de Serrablo, con relativa frecuencia los romeros pueden observar marcas en las piedras que según la tradición corresponden a huellas del titular del templo cercano. Així comença el magistral text d'Enrique Satué que es pot consultar aquí: http://www.serrablo.org/las_huellas_de_santos_y_su_uso_didactico

La natura de les llegendes

A diferència dels contes, les llegendes sempre tenen algun vincle amb un lloc concret i amb uns personatges que haurien pogut ser reals (Van Gennep, 1982). Això no vol dir que el que ens expliquen sigui cert, ni tan sols possible, però sí que hauria de ser creïble. I precisament per fer creïbles certs fets llegendaris, la geografia del lloc esdevé essencial. En alguns indrets se senten veus que confirmen o recorden el que la llegenda vol explicar.

Les vinyes (16 de abril de 2001)

El llibre d’Enric Garcia-Pey sobre la toponímia de Tagamanent, en el seu índex toponomàstic, conté 50 referències per a l’entrada vinya. Entre elles, les vinyes del Bellit, les del Montcau, les de Picamena, de Puig-agut, del Purgatori, del Soler, etc. Indrets tots ells que avui dia ens semblen qualsevol cosa excepte una vinya. En tot cas, pinedes o alzinars han substituït aquesta liana (Vitis vinifera) altra hora tan estesa. Brucs, alzines, pins i altres arbres i arbustos ocupen el lloc dels ceps que la fil•loxera no va poder matar.

16 d’abril de 2001

He recorregut la zona NW d’Aiguafreda. He estudiat les terrasses i parets seques que hi ha al costat del GR-2. Primer, només sortir de les darreres cases de la urbanització, he vist una gran quantitat de feixes, algunes d’un metre i mig, com a molt, d’ample. Després he passat per una cabana de vinya que hi ha just al costat del GR. Davant d’aquesta cabana hi ha un antic camp amb el sòl pla.

Pensajar

Tot passejant, i pensant, he pensat (i passejat) que hi ha una activitat que es podria dir pensejar que consisteix en pensar mentre es passeja.

En el meu cas és una activitat que faig sovint i que moltes vegades em dóna peu a pensar coses que davant de la pantalla o tancat al despatx no se m'ocorrerien.

De manera que el producte d'una pensajada seria un pensejament.

La paraula pensajar o pensajada conté dos mots arrel: passejar i pensar, però també conté un substrat que fa referència al fet de fer un assaig.

Toponímia i antroponímia

Els fogatges de l’edat moderna, en el cas que estudiem, contenen diverses qüestions molts interessant en aquest sentit. La primera és el fet que en el fogatge de 1515 es confonen les cases i les persones. D’aquesta manera, a Sant Cebrià de la Móra hi vivien persones com Andreu Clot, Samion Perera o Pere Joan Codina, persones físiques que representaven agrupaments humans (famílies o unitats domèstiques) i que eren inscrites al costat que cases senceres, com per exemple “Lo mas Figuera”.

Les pedres

Aquests petits fragments de roca i minerals no són altra cosa que una part del substrat mineral que forma la vall de l’Avencó. De fet, en el fons, no són altra cosa que petites parts d’una massa rocallosa que podem dir que és la mateixa muntanya. Per diferents processos fisicoquímics, el substrat mineral que forma el sòl -que no és uniforme en tot el terreny estudiat- es va esquerdant i finalment se’n desprenen petits o grans blocs. Així apareixen les pedres.

La natura humana

En la natura que concebem els humans res no pot existir en si; al contrari, tot està referit a l'existència humana. Les coses no existeixen si no és en tant que l'ésser humà els dóna sentit per la seva pròpia existència (Berque, 1996). La natura és sempre simultàniament d'ordre ecològic i d'ordre simbòlic: és ecosimbòlica. A través d'aquest procés es projecta a les formes sensibles la mateixa cosa que s'hi creu veure i que ens retorna com si fos natural.

Escric per pensar

Escric per pensar, perquè així, imaginant que tu existeixes i que potser llegeixes el que escric, aconsegueixo aclarir el que et voldria dir.

No és fàcil, però és un esforç que val la pena.

Sense la teva presència a l'altra banda del fil de la banda ampla, no sé si sabria el que vull dir. Perquè jo escric per pensar; no penso per escriure.

Mediança

"Cap natura no és mai verge, perquè la nostra mirada mai no és buida" (Roger, 1978). Des d’aquest punt de partida, creiem que podem trobar els valors més importants d'una societat en el seu medi ambient i en la seva manera de relacionar-s'hi. Perquè hi ha la tendència a veure com naturals les coses, els valors, més necessaris de tota societat; naturalitzats, objectificats, els valors formarien part alhora de les relacions entre els éssers socials i entre ells i tots els elements "objectius" que els envolten.

Sant Cebrià de la Móra

Sant Cebrià de la Móra és el cas més clar de conversió d’un part del medi ambient en un element cultural. L’edifici, de clara construcció romànica, es va construir a partir de la pedra d’esmolar vermella que composa el substrat on s’aixeca l’església. Poc a poc, arrencant carreus al medi, es va anar construint un objecte que deixava de ser un element natural per convertir-se en un element cultural.

Som el medi perquè ens el mengem i ens el bevem.

Segons les darreres formulacions de la física, les molècules que formen el nostre cos físic es renoven totalment en uns períodes de temps que es poden determinar. D’aquesta manera, mantenim la nostra unitat tot canviant completament. Seguim essent els mateixos fins i tot quan les cèl•lules i les molècules que ens formen van canviant constantment. A aquesta manera d’entendre la realitat se l’anomena biodansa.

Les feixes

Les feixes són un exemple de com el medi ambient, sense deixar de ser ell mateix, esdevé un medi humanitzat. Per fer una bona feixa, el primer que cal és fer un mur que segueixi de prop les corbes de nivell del terreny i que eviti així la pèrdua del sòl laborable. En aquest procés, els rocs que es troben enmig del futur camp serveixen per construir el marge i alhora, la seva utilització, evita que facin nosa en el terreny que serà conreat.

Pedres sobreres

Quan es vol explotar agrícolament un espai, algunes de les coses que fan nosa són la vegetació i les pedres. La vegetació, des de la invenció del foc, no suposa cap problema important. En canvi, les pedres sempre ha estat més complicat de fer-les desaparèixer.

Objectivitat-subjectivitat

Hem de plantejar la relació natura-cultura a partir d’una integració que doni compte de les transformacions subjectives o fenomenals (les metàfores o les llegendes, en el nostre cas) i de les transformacions objectives o físiques (els metabolismes, els cicles ecològics, etc.) que concorren per donar al medi un sentit unitari que integra la realitat sensible i la realitat factual (Berque, 1990).

Els colors

Els colors canvien quan la roca o els arbres es mullen. L’escorça d’un pi, en estat sec, sembla blanquinosa, però esdevé fosca quan es mulla. Tot el paisatge canvia quan es mulla, perquè deixa de transmetre’ns les mateixes sensacions.

Un camí depèn de nosaltres i d’ell mateix

16 d’abril de 2001:

Contingut sindicat