blog de froma

Visita a Castellar – 29 de gener de 2012

Anem a visitar la tina d'aglans de Castellar, que es troba una mica per sobre de la casa, a tocar d'aquesta. Es tracta d'un edifici adossat a un marge, amb una porta de les mides d'una casa. De la porta n'arrenquen unes escales (8-10 graons) que duen fins al fons de la tina. Aquesta té planta rectangular, aproximadament de 4 m de costat. A la banda nord (al costat de la porta) hi ha una entrada d'aigua que prové d'una bassa que es va construir a la mateixa èpòca. A la paret del fons, just a la part oposada de la porta, hi ha una fornícula triangular que ens diuen que servia per deixar-hi les eines.
Tina d'aglans de CastellarL'edifici presenta mostres d'haver estat ocupat per aigua fins a l'alçada de la porta, de manera que les escales quedaven submergides. Ens diuen que els aglans s'havien d'estovar amb aigua, però no podem precisar si era per conservar-los o només per estovar-los. L'estructura faria pensar en una conservació en aigua, perquè no hi ha cap espai per poder mantenir els aglans en sec, de manera que calia estovar-los tots al mateix moment.
A la llinda de la porta de la tina hi ha gravada la data de 1766. Al costat de la casa hi ha un dipòsit amb una inscripció de l'any 1770. Ens diuen que en aquell moment hi va haver una forta expansió de la masia i es varen fer moltes reformes.
Tina d'aglans de CastellarEns diuen que a la Tria (Hostalets) hi havia hagut una altra tina, que varen colgar quan va deixar-los de ser útil.

Els molins de Casademunt

En el curs de la riera del Pujol (o de Picamena), entre Sant Martí del Brull i Serradusà hi ha les restes de dos molins.

La visita al lloc m'ha portat a conèixer aquestes estructures que, si bé una d'elles ja la coneixia, mai no havia observat detingudament.

Castanyers del Rector

Avui he pogut anar al Solei de la Vinya de la Mora, un espai a la cara sud de la carena que va de Picamena fins al Clot. Primer he pujat fins a la Roca Alta, però deu estar mal situada al mapa de l'ICC, perquè no hi ha cap agulla ni roca important en el lloc on ho indica i, segons les rodalies que tinc mirades, no hauria de ser tan amunt.

Una pedra que promet

El diumenge 22 de maig de 2011, vaig sortir a provar un GPS que m'havia deixat un company de feina. I vaig decidir anar a un lloc a prop de casa que conegués bé. D'aquesta manera, vaig enfilar el camí de la Calma, en direcció a un lloc que de moment no vull precisar.

Només arribar a mitja pujada ja em vaig adonar que m'havia descuidat la màquina de fotografiar a casa i que el dia era radiant. Va ser una llàstima.

L'Afrau del Muntanyà

 9 de gener de 2011 

Avui he anat a seguir la riera de Martinet, més concretament la zona més amunt de l’Afrau.

A partir de la masia, seguir el riu és impossible. Per això he anat al Muntanya i hi he deixat el cotxe. He baixat al torrent fins on acaba la pista que porta a una antiga pedrera. Després he remuntat seguint el torrent: hi havia un corriol!

He arribat a la presa del Molinot i he donat una volta fins al límit sud del camp de golf. Després he pujat al jaciment iber de Montgròs i he baixat a la font dels Empouadors per un camí que tampoc no sortia al mapa (com el tros després de la pedrera). Per no pujar al Bruguer he tornat enrere fins a Montgròs i he continuat fins a baixar al riu. Aquí he trobat un camí que m’ha permès anar baixant fins a l’Afrau (però no seguint el curs del riu, sinó per la riba esquerra).

De la casa he pujat cap al nord, però a mitja alçada he trobat un camí que m’ha dut al baixant de Roquerols i de nou al cotxe. A l’inici del baixant es veuen uns graons excavats a la roca i per la solella del Petges hi ha moltes carboneres, algunes molt grans. 

He vist el que segurament són les restes d’antigues construccions. Arribant a l’Afrau, els pins me n’han delatat la proximitat. 

Es fa estrany veure pins pinyers enmig d’un alzinar tan dens i tan a prop del bosc de ribera. Però per sota dels pins es detecten traces d’antigues feixes. Suposo!

Visita al Purgatori de Tagamanent

Aquestes festes he anat dues vegades al Purgatori. Volia fer-hi una petita exploració per veure què hi trobava.
Els antecedents són fàcils d’entendre: vaig parlar amb un home de Centelles que em va dir que el salt del Purgatori rebia aquest nom perquè allà hi purgaven la llana. Purgar la llana era rentar-la.

Visita a Osormort

Petjada de Sant Martí a OsormortAvui he tornat a la Petjada de Sant Martí, a Osormort. Segons la llegenda, Sant Martí i el dimoni es barallaven per les ànimes dels humans i varen decidir jugar-se-les a veure qui saltava més lluny. El sant va saltar i va caure a l’altra banda del riu, mentre que el dimoni ho va fer més enrere. Les marques del peu del sant i de les potes del Banyeta es veuen encara avui dia gravades sobre una roca al costat de la font de Masferrer.

M'he hagut de barallar una mica amb unes plantes emprenyadores que no m'hi volien deixar arribar...però n'he pogut fer les fotos que necessitava. Aquest cop he distingit la marca del peu del diable, amb forma de peu de porc, al costat de la del sant. Fins ara no l'havia vista. Veig que coincideix amb la identificació que en fa el Joan aquí.

 

Bruixeria i canvi ambiental

El fenómeno de la brujería, tal como se vivió en la Europa moderna, puede ser descrito como una forma de adaptación a un medio cambiante en que las condiciones de vida de las clases populares rurales estaban sometidas a altas dosis de precariedad. A través de las acciones de brujos y brujas se trató de dar sentido a un contexto ecológico cambiante y de explicar algunas normas de funcionamiento de la sociedad moderna.

Seguir llegint: http://dialnet.unirioja.es/servlet/oaiart?codigo=2793539

 

 

 

 

 

 

Dues petjades al Baix Camp

Roca de la Ferradura d'EscornalbouAprofitant aquestes festes, hem visitat el monestir d'Escornalbou i l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, al Baix Camp. L'objectiu era trobar les petjades que se suposa que havien deixat un parell de personatges que la nostra llegenda qualifica de “moros”, una en cadascun dels llocs.

Al monestir, avui dia convertit en museu, hem pogut observar una ferradura esculpida a caire del cingle que dóna a Vilanova d'Escornalbou. S'ha de demanar que us l'ensenyin, perquè només es veu des de dins d'una part de monestir que normalment no es visita, obrint una finestra. Ens han dit que podria ser que hagués estat feta molt recentment (després de la guerra). De tota manera, a la bodega del monestir hi ha unes pintures noucentistes que il·lustren la llegenda segons la qual un rei moro, que va segrestar la princesa i el seu cavall, en la fugida va relliscar i es van precipitar pel cingle, deixant aquesta empremta a la pedra.

De tota manera, sembla que aquí hi hauria “gato encerrado”, perquè Josep Mèlic, que coneix molt el lloc, ens va dir que la ferradura es trobava en un altre lloc, a mig camí de l'ermita de Santa Bàrbara (a sobre del monestir, al cim del turó piramidal) en un revolt ample de l'escalonat  que hi ha. Cal sortir del camí uns quatre o cinc metres i anar cap a la roca plana que forma un singlall una mica perillós: un esplèndit mirador damunt la vall de l'Argentera. Amb aquestes indicacions he trobat el lloc, però no puc dir que hagi trobat la ferradura, perquè la roca presenta alguns clots que ho podrien ser i en la roca plana que ens han indicat, justament no n'hi ha cap. El que sí que he trobat a prop del lloc han estat tres creus gravades en la roca, que segurament correspondrien a alguna estació del viacrucis. Pintura a la bodega del monestir d'Escornalbou

 

D'altra banda, a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, de Mont-roig del Camp, he parlat amb una dona que m'ha indicat on es trobava l'espasa i la relliscada del cavall del rei moro que volia robar les joies que adornaven la imatge de la verge. Com que li volgué arrencar les arracades, la marededéu va gemegar i l'home, aterrit, va fugir amb el cavall que havia deixat a la porta de la capella. En fer-ho, li va caure l'espasa, que va quedar gravada al sòl (segons aquesta dona entre la porta del santuari i una font que hi ha poc abans, pujant a la banda esquerra del camí). El cavall es va precipitar i va deixar marcada la seva relliscada en un petit cingle que hi ha poc abans d'arribar a l'aparcament. Tal com ens ha dit la dona, qui no ho sàpiga no ho coneixerà; i així ha estat: no hem pogut reconèixer ni la marca de l'espasa ni la relliscada. Però deixem constància que aquesta llegenda encara existeix (si en voleu saber alguna cosa més, mireu aquest article, que us farà pensar en la deessa Isis).

 

Pedra de la Ferradura

Avui he anat al Montalt (entre Arenys de Munt i Sant Vicenç de Montalt), a veure si trobava la Pedra de la Ferradura. I, efectivament, l'he trobada.

Es tracta d'una gran roca, posada en un coll on se separen aquests dos termes municipals i el del Dosrius, tot al Maresme.El gravat no se sembla massa a una ferradura, i així m'ho ha fet veure l'home amb qui he parlat i que m'ha indicat el camí. Tampoc no en coneix cap llegenda ni que se'n digués res d'especial.

Segurament es tracta d'una marca que delimitava antigues parròquies. Però tampoc no seria de descartar que tingués algun tipus de referència al lloc on se suposa que es troba: el dibuix podria suggerir la muntanya del Montalt, tot i que no s'entén què vol dir el traç vertical del mig. De fet, aquesta forma se sembla molt a l'escut de Sant Vicenç de Montalt (tot i que és dels anys vuitanta). Per altra banda, un petit escrit signat per un nen o nena que es deia Pau, en el llibre registre que hi ha al cim de la muntanya, va dibuixar de manera gairebé idèntica la muntanya on havia pujat.

Mai no m'hi havia parat a pensar-ho, però ara, en vista d'això, potser caldrà tornar-hi a barrinar.

En fi, si hi voleu anar, la trobareu al punt 0458138 - 4606148 - 521 (com que la lectura podria ser dubtosa, poso les coordenades que surten del mapa de l'ICC: 458181.57 - 4606395.04).

S'hi pot arribar amb poc més de mitja hora des de Torrentbò, un barri d'Arenys de Munt. Podeu deixar el cotxe a l'aparcament d'un restaurant que hi ha a la dreta i només heu de continuar la pista cap amunt. És fàcil si se sap localitzar el lloc. El mapa de l'Alpina del Montnegre-Corredor és de gran ajuda.

El Relliscall del Cavall

Amb aquest nom tan estrafolari, l'ICC anomena el que en un altre lloc hem dit la petjada de sant Miquel de la que parlava un poema de Magí Morera. De fet, no hi ha res com tenir amics i conèixer gent interessant, perquè consultant el tema amb el Carles, em va dir que es tractava de l'ermita de Sant Miquel de Montclar, a la Conca de Barberà.

Buscant per internet, el Carles em va fer veure que es parla d'aquesta petjada dient que es tracta d'un petit solc en l’espadat anomenat la Relliscada de Sant Miquel. Hom diu que és un senyal de la ferradura del cavall que duia el sant, el qual s’estava a la capella del castell de Queralt i, com que no volia romandre-hi, en fugí fent un salt, per damunt de la vall del Gaià, i anà a petar de potes contra el cingle del Montclar. (Font).

En un altre lloc es diu que pel que explica la llegenda popular, va saltar des del Castell de Queralt (un punt igualment elevat que es veu a l'Est) fins aquest indret. Si davallem uns metres per sota del cache podrem endevinal la famosa relliscada encara dibuixada sobre la roca (Font).

També en parla l'Enciclopèdia Catalana: hi ha un petit solc en l’espadat conegut com la Relliscada de Sant Miquel, de la qual la tradició diu que és un senyal de la ferradura del cavall del sant, que, saltant la vall del Gaià, topà de potes contra el cingle de Montclar.

Total, que amb aquesta informació, un dia ventós, m'he decidit a pujar-hi. Arribar al lloc ha estat fàcil, una mica més de mitja hora des del coll de Puig dels Gaigs, que es pot escursar si es vol seguir una mica més amb el cotxe. El paisatge és espectacular, amb unes àmplies vistes.

La relliscada es troba a un centenar de metres cap al nord-est, seguint un esperó que prolonga l'absis de l'ermita. El lloc és molt visible, perquè és una placa inclinada cap a la nostra esquerra (nord), força llisa. Es troba en el punt 0362049 - 4592068 - 914 , a la part inferior de la placa.

Quan hi he arribat he trobat un forat que m'ha semblat que era una petjada. Com que encara no hi tocava el sol, he decidit esperar una mica per veure si amb llum directa quedava la foto una mica millor. Com que feia vent i no em sé estar quiet, he decidit explorar pels voltants. Així que he pujat fins a la carena i, en baixar, amb una nova il·luminació, he vist clarament al terra gravades unes línies, com una U gegant. Això té mes forma de relliscada que no el primer que havia vist.

És clar que això és el que buscava. El que no sé, i no en tinc ni idea, és que devia ser, més enllà de la relliscada del Cavall de Sant Miquel.

Alguna pista?

Petjades de Jaume I a les Illes

Ja fa temps que en tenia referències, però em sembla que ha arribat el moment de parlar-ne. Més que res perquè Caterina Valriu i Tomàs Vibot varen recollir en cinc itineraris per Mallorca tots els llocs relacionats amb la llegenda de Jaume el Conqueridor.

Entre aquests llocs hi ha diverses petjades del rei o del seu cavall, entre les quals esmento Ses Potadetes (Esporles), Sa Potada des Cavall (Banyalbufar), Sa Potada des Cavall del Rei en Jaume (Sóller), Sa Roca del Rei en Jaume (Campanet) i Sa Pota del Rei (tres indrets amb el mateix nom). Això sense comptar altres topònims i lloc que fan referència a aquesta figura però que no es refereixen a petjades.
Cal reconèixer el valor del treball de Valriu i Vibot, que han fet un treball erudit i alhora rigorós. Erudit en el sentit que hi ha les diferents referències a aquestes petjades que s'han pogut conèixer. Rigorós perquè cada indret segueix un mateix esquema i s'acompanya d'una fotografia. D'aquesta manera no hi ha dubte que el lloc realment existeix.

 

Informació de l'obra: http://ccuc.cbuc.cat/record=b3536218~S23*cat

La monòtona diversitat del paisatge

L'altre dia, tot pensajant, vaig arribar al punt en què em va semblar que perquè un paisatge ho sigui, ha de ser monòton i alhora divers.

Monòton perquè en un paisatge esperem trobar alguns elements repetits, coneguts: no val a posar-hi segons què.

Divers perquè, encara que es formi amb els mateixos elements, aquests han de donar un sentit nou. Si no, el paisatge desapareix.

Això ho vaig pensar mentre pujava a Roca Salvatge, un lloc que bé es mereix una visita.

La mirada humana i el mitopaisatge

Le mythopaysage était presque obligatoire pour les classes paysannes en raison de sa position structurelle ; elles ne pouvaient regarder autrement la nature qui les entourait. Comme on l’a vu ailleurs, elles voyaient des sommets que les élites ignoraient, des pierres et des lacs sans importance pour les gens des villes qui participaient d’une culture écrite. Mais les paysans voyaient ces choses en fonction d’un point de vue structurel et donc ils voyaient le monde physique comme un monde social; bref, comme deux mondes analogiques. C’était cette position structurelle qui donnait à voir quelques endroits comme le résultat du travail des minairons –et il ne faut point oublier que ces petits êtres sont comme des humains en miniature- ou des saints qui, eux aussi, présentaient une relation d’analogie avec les personnes car ils étaient sur-humains. Cette formalisation phénoménale des lieux n’était pas livre, et elle ne pouvait pas l’être : quand on arrive au village de Centenys on se rend compte que la punition de Mer qui transforme les champs en de grandes extensions de pierres était évidente. Les paysans ne pouvaient pas douter de ce niveau structurel, écologique, car les pierres sont toujours là, impossible de les en sortir pour les humains.
Mais si les pierres donnaient une sorte de caractère obligatoire à la perception du lieu, la formalisation in visu qui devrait instituer une représentation du lieu, une seconde «nature» par rapport à la réalité physique, était un peu plus libre. Mais jamais absolument libre. Il y a des lieux qui ont besoin d’un nom et d’autres non ; il y a des endroits qui réclament du sens et d’autres qui s’en passent, mais, quand on donne une représentation à un lieu, celle-ci n’est jamais libre : la nature n’est jamais vierge parce que notre regard n’est jamais vide. Il y a des lieux sans sens apparent, mais il y a aussi des lieux qui ont des sens différents, et on ne peut penser ni à une construction médiale du sens qui soit complètement libre ni à des lieux sans sens, à condition qu’ils ne soient pas indicibles. La différence entre le regard des élites modernes sur les montagnes et celui des paysans au fond des rivières et gourgs profonds est que dans un cas on n’en disait rien et que dans l’autre il y avait une série de légendes et de représentations en général qui permettaient de voir ce qui était invisible. Ce n’est pas du tout la même chose, l’invisibilité que l’indicibilité ; dans un cas on peut avoir un monde physique remplacé par une réalité phénoménale et, dans l’autre, il peut y avoir des choses physiquement réelles mais sans formalisation phénoménale, sans regard. On peut porter différents regards sur les mêmes choses, mais dans ces cas différents, nous parlerons de réalités différentes aussi.

La geografia mítica i el sentit de l'ecumene

Des pierres avec des formes étranges, des endroits bizarres, des faits morphologiques ou météorologiques difficiles à exprimer pour une mentalité paysanne agissent comme des prises pour permettre le déploiement de sens écouménal que les mythes proposent. Alors, ils deviennent des échantillons de géographie mythique qui nous transmettent une série de valeurs, ce qu’on a appelé mythopaysage. C’est une réponse à la nécessité humaine de maîtriser ce qui nous entoure, l’environnement.

Fait milieu, l’environnement devient compréhensible, prévisible, acquiert une échelle humaine. Mais l’environnement n’est pas uniquement une série de lieux et de choses dures, fortes, visibles ; il est aussi ce qu’il n’est pas à un moment donné. Les structures à niveau environnemental, les écosystèmes si l’on préfère, ne se forment pas uniquement à partir du présent, mais du futur et du passé.

Les animaux et les végétaux s’adaptent à vivre 365 jours pendant une année. Ils peuvent être le souvenir fossile d’autres époques climatiques ou peuvent se trouver en risque de disparition par l’effet d’un changement des caractéristiques chimiques du sol ou de l’air. Quand on s’approche de ces mécanismes physico-chimiques pour les comprendre, sans coupure, sans qu’on perçoive le saut, on entre dans le monde du milieu, de l’écoumène. On arrive à quelque chose qui ne va pas de soi, mais qui va avec le Nous. Comme Bernard Lassus nous l’a enseigné, les eaux contaminées d’une rivière peuvent faire un beau paysage. Le buis des ermitages peut vivre pendant des siècles grâce à l’action numineuse de la Vierge. Les masses d’air et d’humidité qui circulent dans l’atmosphère deviennent ainsi des êtres personnifiés; même le climat prend des formes humaines. Ce n’est pas seulement que quelques paysans pensent que quand il neige quelqu’un est en train de plumer les oies ; le phénomène est plus subtil : sans s’en rendre compte, les cycles écologiques ou climatiques ont porté les sociétés à habiter dans un monde humanisé. En convertissant la montagne en lieu de notre écoumène on a donné forme et explication au fonctionnement de la planète et de la biosphère ; et, en faisant de quelques parties de la nature le lieu de notre résidence, on a construit les villes et villages, les cabanes et abris qui ont changé la morphologie de la planète et parfois le fonctionnement de la biosphère.

 

Visita a Còdol Dret

Avui hem anat a l'ermita de Còdol Dret, a Roda de Ter, de la qual no puc dir més que el que ja va publicar Joan Arimany a la Devocioteca.

Arimany esmenta la llegenda recollida per Amades de la font de Sant Salvador, segons la qual aquest i sant Dalmau Moner tenien set i Salvador va tocar una penya amb el palmell de la mà i hi va brollar un raig d'aigua fresca i cristal·lina. Es tracta de la font de Sant Salvador que hi ha als afores de Santa Coloma de Farners.Vegeu-ne algunes dades més a http://www.francescroma.net/petjades/node/17. Sobre sant Salvador d'Horta, vegeu http://www.francescroma.net/petjades/sites/default/files/sant_salvador.jpg

 

Novetats al web

Tot i que odio profundament els qui es dediquen a sabotejar sistemàticament els llocs web aliens, he de reconèixer que, a més de molta feina, m'han donat l'oportunitat de refer algunes coses en aquestes Petjades.

Els límits del món i els mapes mentals

El meu fill ha dibuixat espontàniament el pic del Carlit (a la Cerdanya) després d’haver-ne fet l’ascensió. Es veu una muntanya vertical, amb dos cims i una creu a cadascun d’ells, separats per una gran canal central.
Després li he demanat que ampliés el dibuix, i hi ha aparegut un llac, el camí i la tartera.
No hi ha dubte: és el que se’n diu un mapa mental. Cap dubte!
Diuen que es tracta de la visió personal del món que ens rodeja. Fins aquí, d’acord.

Petjant per la vida

Avui hem anat al santuari de Montgrony, al Ripollès. És un lloc preciós, que a més em porta molts records d'anys enrere.

Però també em recorda l'existència de dues petjades atribuïdes al Comte Arnau. Fins i tot n'hi ha fotografies:

Petjades Pirineu enllà

Aprofitant quatre dies que ens hem escapat cap al Pirineu, hem anat a caure a la vila de Tarbes, a prop de Lourdes. La meva guia parlava d'un museu que es trobava al parc Massey, però el museu està tancat. De tota manera, també deia que en el parc hi havia un claustre amb un capitell que explica la història (diuen que ja es troba a la llegenda daurada) del pelegrí de Sant Jaume a qui acusen de robar en un hostal i que condemnen a ser penjat a la forca. A la tornada, el seu pare passa pel lloc i el troba encara viu.

 

 

Doncs això era el que buscava i, quina no seria la meva sorpresa quan vaig trobar una petjada en un dels capitells! Es tracta de la ja repetida Ascensió. Aquest claustre es va formar a partir de les restes de dos monestirs destruïts al segle XVI durant les guerres de religió. En podeu seguir la història a http://www.triesurbaise.com/cheflieu/histrie/cloitre.htm

Més informació: http://www.flickr.com/photos/10699036@N08/2406289664/

Deu ser que les petjades em persegueixen (tot i que crec que sóc jo qui les persegueix a elles), perquè em vaig comprar la tesi doctoral de Jean-François Soulet, de l'any 1974, que conté a la portada una escena de l'Ascensió.

De tornada, parada a Viella, i visita a l'església de Sant Miquel, i us ho creureu si us dic que en el retaule que hi ha també hi ha apareix una escena de l'Ascensió?

Dos dies, tres petjades

El mes d’agost no podia començar millor. Aprofitant els primers dies de vacances hem anat a buscar la petjada del dimoni de Comiols, i de pas, la del Batzop i -per què no provar-ho?- el pas de sant Serni d’Ogern.
D’entrada la sort es va posar al nostre costat, perquè la conducció d’aigua a les fonts d’Ogern s’havia embossat i vàrem tenir la sort de trobar gent reparant la canonada, que està al costat del pas.
La de Comiols l’havia de trobar gairebé per força gràcies a les indicacions del Ramon I. Canyelles.
Però potser la més interessant és la petjada de Batzop, a Vilamitjana, a tocar de Tremp. La vàrem trobar fent una cerca per internet en el web de hotel Nerets (http://imaginalia.net/hotelnerets/activitats.swf). Dic que és la més interessant perquè segurament és la primera referència que se’n coneix més enllà del marc local (un marc local força limitat perquè la fornera no en sabia res). Hem d’agrair l’esforç d’una persona que ens ha acompanyat fins al lloc i que ens ha fet venir ganes de tornar-hi. Segons ens ha dit, només havia estat recollida en un treball de recerca per alumnes d’EGB del poble.
A partir d’ara, aniré actualitzant les informacions a cadascuna de les entrades i posaré la informació de les noves.
 

Petjades de sant Joan a Gaztelugatxe (Bizkaia)

Una petjada de sant Joan al País Basc.

Visita al Museu Diocesà de Tarragona

Aprofitant que havia de "baixar" a Tarragona per motius de gestió que potser algun dia explicaré, vaig muntar-me un dilluns de retrobament de velles amistats i de visita cultural a la ciutat.

Vaig veure muralles romanes, i turistes francesos i russos, però de tot plegat em quedo amb una peça del Museu Diocesà. Encara que de mala qualitat, us adjunto la imatge que en té penjada el museu en el seu web. Es tracta, un cop més d'una escena de l'Ascensió on es veuen els peus de Jesucrist en el moment d'enfilar-se al cel.

Segons l'audioguia que em varen proporcionar, es tractaria d'una part d'un retaule procedent d'Alcover, fet per Jaume Ferrer segon al 1457. Però el sistema de referenciació que fa servir el museu és tan precari que no ho puc assegurar. Ens ho vàrem mirar amb una persona del museu i em va suggerir que ho demanés a l'arxiu. Estic pendent que el mateix museu em respongui, cosa que no ha passat de moment.

A la vista de tants peus de déu en retaules, llibres i pintures la pregunta és com és que n'hi ha tan pocs en la nostra geografia?

Una família de la Calma

El padró de Tagamanent de 1936 recull que al Clot de la Móra hi viu la família d’Andreu Vila Vila (nascut el 30 de novembre de 1880). Es tracta d’un pagès que declara que viu de plantar patates i del bestiar. La seva dona, Concepció Clapés Serra (nascuda l’1 de novembre de 1885) es dedica a les feines de la casa. Tenen 7 fills, els cinc primers nascuts al Brull i els dos darrers a Aiguafreda, fet que ens indica que ha estat una família amb un moviment geogràfic constant, tot i que de poca volada.

Peus de Déu i premses medievals

Fa dies que em varen dir que algunes petjades, concretament els peus de Déu del Berguedà, podrien ser antigues peces de premses medievals. La veritat és que he buscat informació i no ho tinc clar, tot i que és una hipòtesi que segurament es demostrarà que és certa.

En tot cas, estic gairebé segur que, per la seva forma, tenen algun tipus de relació amb unes il·lustracions que apareixen al segle XVI en uns flos sanctorum editats en català. És possible?

 

30 de març de 2007

Avui he tornat al Saní i he seguit flanquejant cap al nord. El camí nou encara existeix. He trobat un dels baixants i l’he remuntat fins al lloc on hi ha la pista i diu “vista panoràmica”. Des d’allà he seguit un camí que va per sobre del cingle, que ràpidament baixa i que torna al Saní. Em sembla que hi havia passat fa anys, però no ho tinc clar.

Despossessió i paisatge

Avui he tornat al Saní. La meva idea era pujar fins a la carena i baixar cap a l’avenc que vàrem trobar a la Vinya Boja. Però només arribar a la casa he trobat que hi havia un camí nou. De fet, es tracta del camí que havia seguit abans i que ressegueix la vall a mitja alçada.
Amb el temps que ha passat, algú l’ha estassat i, a més a més, s’hi ha fet una mena d’autopista. Feia molta calor, i el recorregut ha estat llarg.

Anàlisi dels rodals del Saní

Avui he anat del Brull al collet de Cerdanya, passant pel molí de dalt. He pujant seguint una carena per on havien esmatassat el límit i hi havien posat cartells d’acotat de caça. Es tracta d’un alzinar carbonejat, però en arribar a dalt he trobat el que em sembla que era una artiga. Es veu pel canvi en la vegetació. De la pista cap avall hi ha:

 

 

Una zona de bosc alt i tancat amb:   

De nou al Saní (9 de maig de 2001)

Avui hem anat amb la Carme i l’Eckart a la Serra de l’Arca. Els ha interessat molt el cas de can Bauma. Al Saní hem trobat tres persones que s’han quedat tan sorpreses com nosaltres de veure’ns. Ens han explicat que volen continuar la pista fins al Saní, perquè serà un primer pas per conservar i recuperar la zona. També que a la Casanova de Canyelles hi estan fent un alberg. Ens han explicat que entre la Casanova i Sant Miquel hi ha un poblat ibèric. Hauré d’anar a trobar-lo.

7 de maig de 2001

Avui he tornat a fer el Baixant de la Figuera, però aquest cop venint des de dalt, des del Baixant de la Creu (?). De fet, enmig del baixant he trobat un camí magnífic que anava flanquejant fins a enllaçar amb el de la Figuera. Està ple de carboneres i en una he trobat una intrusió magmàtica molt interessant. Després he pujat pel Solà. Al costat del Solà he trobat un forn de calç abandonat i diversos camps ara reboscats.

Contingut sindicat