Petjades... Footprints... Empreintes... Huellas..., una geografia mítica poc estudiada

Avui he tornat a la Petjada de Sant Martí, a Osormort. Segons la llegenda, Sant Martí i el dimoni es barallaven per les ànimes dels humans i varen decidir jugar-se-les a veure qui saltava més lluny. El sant va saltar i va caure a l’altra banda del riu, mentre que el dimoni ho va fer més enrere. Les marques del peu del sant i de les potes del Banyeta es veuen encara avui dia gravades sobre una roca al costat de la font de Masferrer.

M'he hagut de barallar una mica amb unes plantes emprenyadores que no m'hi volien deixar arribar...però n'he pogut fer les fotos que necessitava. Aquest cop he distingit la marca del peu del diable, amb forma de peu de porc, al costat de la del sant. Fins ara no l'havia vista. Veig que coincideix amb la identificació que en fa el Joan aquí.

El fenómeno de la brujería, tal como se vivió en la Europa moderna, puede ser descrito como una forma de adaptación a un medio cambiante en que las condiciones de vida de las clases populares rurales estaban sometidas a altas dosis de precariedad. A través de las acciones de brujos y brujas se trató de dar sentido a un contexto ecológico cambiante y de explicar algunas normas de funcionamiento de la sociedad moderna.

Seguir llegint: http://dialnet.unirioja.es/servlet/oaiart?codigo=2793539

Aprofitant aquestes festes, hem visitat el monestir d'Escornalbou i l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, al Baix Camp. L'objectiu era trobar les petjades que se suposa que havien deixat un parell de personatges que la nostra llegenda qualifica de “moros”, una en cadascun dels llocs.

Al monestir, avui dia convertit en museu, hem pogut observar una ferradura esculpida a caire del cingle que dóna a Vilanova d'Escornalbou. S'ha de demanar que us l'ensenyin, perquè només es veu des de dins d'una part de monestir que normalment no es visita, obrint una finestra. Ens han dit que podria ser que hagués estat feta molt recentment (després de la guerra). De tota manera, a la bodega del monestir hi ha unes pintures noucentistes que il·lustren la llegenda segons la qual un rei moro, que va segrestar la princesa i el seu cavall, en la fugida va relliscar i es van precipitar pel cingle, deixant aquesta empremta a la pedra.

De tota manera, sembla que aquí hi hauria “gato encerrado”, perquè Josep Mèlic, que coneix molt el lloc, ens va dir que la ferradura es trobava en un altre lloc, a mig camí de l'ermita de Santa Bàrbara (a sobre del monestir, al cim del turó piramidal) en un revolt ample de l'escalonat  que hi ha. Cal sortir del camí uns quatre o cinc metres i anar cap a la roca plana que forma un singlall una mica perillós: un esplèndit mirador damunt la vall de l'Argentera. Amb aquestes indicacions he trobat el lloc, però no puc dir que hagi trobat la ferradura, perquè la roca presenta alguns clots que ho podrien ser i en la roca plana que ens han indicat, justament no n'hi ha cap. El que sí que he trobat a prop del lloc han estat tres creus gravades en la roca, que segurament correspondrien a alguna estació del viacrucis.

D'altra banda, a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, de Mont-roig del Camp, he parlat amb una dona que m'ha indicat on es trobava l'espasa i la relliscada del cavall del rei moro que volia robar les joies que adornaven la imatge de la verge. Com que li volgué arrencar les arracades, la marededéu va gemegar i l'home, aterrit, va fugir amb el cavall que havia deixat a la porta de la capella. En fer-ho, li va caure l'espasa, que va quedar gravada al sòl (segons aquesta dona entre la porta del santuari i una font que hi ha poc abans, pujant a la banda esquerra del camí). El cavall es va precipitar i va deixar marcada la seva relliscada en un petit cingle que hi ha poc abans d'arribar a l'aparcament. Tal com ens ha dit la dona, qui no ho sàpiga no ho coneixerà; i així ha estat: no hem pogut reconèixer ni la marca de l'espasa ni la relliscada. Però deixem constància que aquesta llegenda encara existeix (si en voleu saber alguna cosa més, mireu aquest article, que us farà pensar en la deessa Isis).

Avui he anat al Montalt (entre Arenys de Munt i Sant Vicenç de Montalt), a veure si trobava la Pedra de la Ferradura. I, efectivament, l'he trobada.

Es tracta d'una gran roca, posada en un coll on se separen aquests dos termes municipals i el del Dosrius, tot al Maresme.El gravat no se sembla massa a una ferradura, i així m'ho ha fet veure l'home amb qui he parlat i que m'ha indicat el camí. Tampoc no en coneix cap llegenda ni que se'n digués res d'especial.

Segurament es tracta d'una marca que delimitava antigues parròquies. Però tampoc no seria de descartar que tingués algun tipus de referència al lloc on se suposa que es troba: el dibuix podria suggerir la muntanya del Montalt, tot i que no s'entén què vol dir el traç vertical del mig. De fet, aquesta forma se sembla molt a l'escut de Sant Vicenç de Montalt (tot i que és dels anys vuitanta). Per altra banda, un petit escrit signat per un nen o nena que es deia Pau, en el llibre registre que hi ha al cim de la muntanya, va dibuixar de manera gairebé idèntica la muntanya on havia pujat.

Mai no m'hi havia parat a pensar-ho, però ara, en vista d'això, potser caldrà tornar-hi a barrinar.

En fi, si hi voleu anar, la trobareu al punt 0458138 - 4606148 - 521 (com que la lectura podria ser dubtosa, poso les coordenades que surten del mapa de l'ICC: 458181.57 - 4606395.04).

S'hi pot arribar amb poc més de mitja hora des de Torrentbò, un barri d'Arenys de Munt. Podeu deixar el cotxe a l'aparcament d'un restaurant que hi ha a la dreta i només heu de continuar la pista cap amunt. És fàcil si se sap localitzar el lloc. El mapa de l'Alpina del Montnegre-Corredor és de gran ajuda.

Amb aquest nom tan estrafolari, l'ICC anomena el que en un altre lloc hem dit la petjada de sant Miquel de la que parlava un poema de Magí Morera. De fet, no hi ha res com tenir amics i conèixer gent interessant, perquè consultant el tema amb el Carles, em va dir que es tractava de l'ermita de Sant Miquel de Montclar, a la Conca de Barberà.

Buscant per internet, el Carles em va fer veure que es parla d'aquesta petjada dient que es tracta d'un petit solc en l’espadat anomenat la Relliscada de Sant Miquel. Hom diu que és un senyal de la ferradura del cavall que duia el sant, el qual s’estava a la capella del castell de Queralt i, com que no volia romandre-hi, en fugí fent un salt, per damunt de la vall del Gaià, i anà a petar de potes contra el cingle del Montclar. (Font).

En un altre lloc es diu que pel que explica la llegenda popular, va saltar des del Castell de Queralt (un punt igualment elevat que es veu a l'Est) fins aquest indret. Si davallem uns metres per sota del cache podrem endevinal la famosa relliscada encara dibuixada sobre la roca (Font).

També en parla l'Enciclopèdia Catalana: hi ha un petit solc en l’espadat conegut com la Relliscada de Sant Miquel, de la qual la tradició diu que és un senyal de la ferradura del cavall del sant, que, saltant la vall del Gaià, topà de potes contra el cingle de Montclar.

Total, que amb aquesta informació, un dia ventós, m'he decidit a pujar-hi. Arribar al lloc ha estat fàcil, una mica més de mitja hora des del coll de Puig dels Gaigs, que es pot escursar si es vol seguir una mica més amb el cotxe. El paisatge és espectacular, amb unes àmplies vistes.

La relliscada es troba a un centenar de metres cap al nord-est, seguint un esperó que prolonga l'absis de l'ermita. El lloc és molt visible, perquè és una placa inclinada cap a la nostra esquerra (nord), força llisa. Es troba en el punt 0362049 - 4592068 - 914 , a la part inferior de la placa.

Quan hi he arribat he trobat un forat que m'ha semblat que era una petjada. Com que encara no hi tocava el sol, he decidit esperar una mica per veure si amb llum directa quedava la foto una mica millor. Com que feia vent i no em sé estar quiet, he decidit explorar pels voltants. Així que he pujat fins a la carena i, en baixar, amb una nova il·luminació, he vist clarament al terra gravades unes línies, com una U gegant. Això té mes forma de relliscada que no el primer que havia vist.

És clar que això és el que buscava. El que no sé, i no en tinc ni idea, és que devia ser, més enllà de la relliscada del Cavall de Sant Miquel.

Alguna pista?

Ja fa temps que en tenia referències, però em sembla que ha arribat el moment de parlar-ne. Més que res perquè Caterina Valriu i Tomàs Vibot varen recollir en cinc itineraris per Mallorca tots els llocs relacionats amb la llegenda de Jaume el Conqueridor.

Entre aquests llocs hi ha diverses petjades del rei o del seu cavall, entre les quals esmento Ses Potadetes (Esporles), Sa Potada des Cavall (Banyalbufar), Sa Potada des Cavall del Rei en Jaume (Sóller), Sa Roca del Rei en Jaume (Campanet) i Sa Pota del Rei (tres indrets amb el mateix nom). Això sense comptar altres topònims i lloc que fan referència a aquesta figura però que no es refereixen a petjades.
Cal reconèixer el valor del treball de Valriu i Vibot, que han fet un treball erudit i alhora rigorós. Erudit en el sentit que hi ha les diferents referències a aquestes petjades que s'han pogut conèixer. Rigorós perquè cada indret segueix un mateix esquema i s'acompanya d'una fotografia. D'aquesta manera no hi ha dubte que el lloc realment existeix.

Informació de l'obra: http://ccuc.cbuc.cat/record=b3536218~S23*cat

L'altre dia, tot pensajant, vaig arribar al punt en què em va semblar que perquè un paisatge ho sigui, ha de ser monòton i alhora divers.

Monòton perquè en un paisatge esperem trobar alguns elements repetits, coneguts: no val a posar-hi segons què.

Divers perquè, encara que es formi amb els mateixos elements, aquests han de donar un sentit nou. Si no, el paisatge desapareix.

Això ho vaig pensar mentre pujava a Roca Salvatge, un lloc que bé es mereix una visita.

Le mythopaysage était presque obligatoire pour les classes paysannes en raison de sa position structurelle ; elles ne pouvaient regarder autrement la nature qui les entourait. Comme on l’a vu ailleurs, elles voyaient des sommets que les élites ignoraient, des pierres et des lacs sans importance pour les gens des villes qui participaient d’une culture écrite. Mais les paysans voyaient ces choses en fonction d’un point de vue structurel et donc ils voyaient le monde physique comme un monde social; bref, comme deux mondes analogiques. C’était cette position structurelle qui donnait à voir quelques endroits comme le résultat du travail des minairons –et il ne faut point oublier que ces petits êtres sont comme des humains en miniature- ou des saints qui, eux aussi, présentaient une relation d’analogie avec les personnes car ils étaient sur-humains. Cette formalisation phénoménale des lieux n’était pas livre, et elle ne pouvait pas l’être : quand on arrive au village de Centenys on se rend compte que la punition de Mer qui transforme les champs en de grandes extensions de pierres était évidente. Les paysans ne pouvaient pas douter de ce niveau structurel, écologique, car les pierres sont toujours là, impossible de les en sortir pour les humains.
Mais si les pierres donnaient une sorte de caractère obligatoire à la perception du lieu, la formalisation in visu qui devrait instituer une représentation du lieu, une seconde «nature» par rapport à la réalité physique, était un peu plus libre. Mais jamais absolument libre. Il y a des lieux qui ont besoin d’un nom et d’autres non ; il y a des endroits qui réclament du sens et d’autres qui s’en passent, mais, quand on donne une représentation à un lieu, celle-ci n’est jamais libre : la nature n’est jamais vierge parce que notre regard n’est jamais vide. Il y a des lieux sans sens apparent, mais il y a aussi des lieux qui ont des sens différents, et on ne peut penser ni à une construction médiale du sens qui soit complètement libre ni à des lieux sans sens, à condition qu’ils ne soient pas indicibles. La différence entre le regard des élites modernes sur les montagnes et celui des paysans au fond des rivières et gourgs profonds est que dans un cas on n’en disait rien et que dans l’autre il y avait une série de légendes et de représentations en général qui permettaient de voir ce qui était invisible. Ce n’est pas du tout la même chose, l’invisibilité que l’indicibilité ; dans un cas on peut avoir un monde physique remplacé par une réalité phénoménale et, dans l’autre, il peut y avoir des choses physiquement réelles mais sans formalisation phénoménale, sans regard. On peut porter différents regards sur les mêmes choses, mais dans ces cas différents, nous parlerons de réalités différentes aussi.

Des pierres avec des formes étranges, des endroits bizarres, des faits morphologiques ou météorologiques difficiles à exprimer pour une mentalité paysanne agissent comme des prises pour permettre le déploiement de sens écouménal que les mythes proposent. Alors, ils deviennent des échantillons de géographie mythique qui nous transmettent une série de valeurs, ce qu’on a appelé mythopaysage. C’est une réponse à la nécessité humaine de maîtriser ce qui nous entoure, l’environnement.

Fait milieu, l’environnement devient compréhensible, prévisible, acquiert une échelle humaine. Mais l’environnement n’est pas uniquement une série de lieux et de choses dures, fortes, visibles ; il est aussi ce qu’il n’est pas à un moment donné. Les structures à niveau environnemental, les écosystèmes si l’on préfère, ne se forment pas uniquement à partir du présent, mais du futur et du passé.

Les animaux et les végétaux s’adaptent à vivre 365 jours pendant une année. Ils peuvent être le souvenir fossile d’autres époques climatiques ou peuvent se trouver en risque de disparition par l’effet d’un changement des caractéristiques chimiques du sol ou de l’air. Quand on s’approche de ces mécanismes physico-chimiques pour les comprendre, sans coupure, sans qu’on perçoive le saut, on entre dans le monde du milieu, de l’écoumène. On arrive à quelque chose qui ne va pas de soi, mais qui va avec le Nous. Comme Bernard Lassus nous l’a enseigné, les eaux contaminées d’une rivière peuvent faire un beau paysage. Le buis des ermitages peut vivre pendant des siècles grâce à l’action numineuse de la Vierge. Les masses d’air et d’humidité qui circulent dans l’atmosphère deviennent ainsi des êtres personnifiés; même le climat prend des formes humaines. Ce n’est pas seulement que quelques paysans pensent que quand il neige quelqu’un est en train de plumer les oies ; le phénomène est plus subtil : sans s’en rendre compte, les cycles écologiques ou climatiques ont porté les sociétés à habiter dans un monde humanisé. En convertissant la montagne en lieu de notre écoumène on a donné forme et explication au fonctionnement de la planète et de la biosphère ; et, en faisant de quelques parties de la nature le lieu de notre résidence, on a construit les villes et villages, les cabanes et abris qui ont changé la morphologie de la planète et parfois le fonctionnement de la biosphère.

Avui hem anat a l'ermita de Còdol Dret, a Roda de Ter, de la qual no puc dir més que el que ja va publicar Joan Arimany a la Devocioteca.

Arimany esmenta la llegenda recollida per Amades de la font de Sant Salvador, segons la qual aquest i sant Dalmau Moner tenien set i Salvador va tocar una penya amb el palmell de la mà i hi va brollar un raig d'aigua fresca i cristal·lina. Es tracta de la font de Sant Salvador que hi ha als afores de Santa Coloma de Farners.Vegeu-ne algunes dades més a http://www.francescroma.net/petjades/node/17. Sobre sant Salvador d'Horta, vegeu http://www.francescroma.net/petjades/sites/default/files/sant_salvador.jpg